Des de sempre he pensat que el «procés» va néixer com un instrument de la dreta catalana per conservar el poder. Els campions de les retallades, aquells que presumien que eren els únics que complien les directrius europees, en un moment donat van ser conscients que el malestar creat entre els catalans els podia costar molt car. El 15-M, un moviment importat de Madrid, estava arrelant amb força a Catalunya, la gent plantada a las places de les ciutats no disminuïa, en aquell moment «algú» decidí un desallotjament bàrbar a la plaça Catalunya, fet contestat poc després amb un setge al Parlament. Tots recordem el president Mas arribant al Parlament amb helicòpter.
La coincidència en el temps del naixement de l'Assemblea no és una casualitat, «algú» decidí que calia aprofitar el descontentament general per les conseqüències de la gran crisi per reconduir-lo cap al nacionalisme. Com sempre sol passar, un planifica una cosa i després en succeeix una altra, el que havia de ser un instrument al servei del nacionalisme ho fou, però a canvi que el nacionalisme conservador es convertís a l'independentisme. L'èxit de la manifestació de l'Onze de Setembre del 2012 va fer que el president Mas, necessitat del suport d'ERC -en aquell moment el Partit Popular ja no el necessitava per governar l'Estat i trenca el seu acord a Catalunya- es veiés obligat a convocar eleccions, en les quals els independentistes d'esquerra van guanyar 10 escons i la CUP es va presentar per primera vegada -3 escons.
Des d'aquest moment l'ANC ha influït i molt en els assumptes públics del país amb força èxit. El 2015 forcen la unitat de l'independentisme, unitat més que forçada atès que ERC no veia clar anar del braç de Convergència. Aquesta falsa unitat fa que el resultat d'aquelles eleccions no sigui el previst. La CUP, amb 10 escons, exigeix la caiguda del president Mas i ell en l'últim moment cedeix i tria per presidir la Generalitat el gironí Puigdemont.
A partir d'aquest instant les tres forces polítiques, ara sí independentistes, competeixen per veure qui ho és més i els «nous» convergents no volen quedar enrere. La política deixa d'existir, els polítics deixen pas als activistes, manen «els ciutadans» i s'ha de complir el seu mandat, sigui el que sigui, costi el que costi. La dreta catalana es torna antisistema -com si fos marxista revolucionària-, i el més curiós és que fins ara la immensa majoria del seu electorat l'ha seguit.
Empresaris, botiguers, treballadors públics, treballadors qualificats, la gent del camp, la gent gran, s'han tornat antisistema? A mi se'm fa molt difícil de creure. Què ha passat, doncs? Que el nacionalisme espanyol no ha sabut o no ha volgut entendre que allò que va néixer per controlar el descontent de la crisi, s'ha reconvertit, i s'ha convertit en una eina molt eficaç per fer créixer el sentiment de pertinença.
Si s'accepta que el sentiment de pertinença és molt important per a una part significativa de la població de Catalunya, hem d'entendre que s'ha de buscar una solució política. Un problema important per començar a resoldre la situació ha estat que el nacionalisme espanyol no ha aguantat la pressió i s'ha trencat, avui a Espanya també hi ha tres forces que lluiten per ser l'hegemonia del nacionalisme. A partir d'aquí la situació no és fàcil, segur que serà a llarg termini, i per començar passa, sí o sí, pel diàleg. Per tenir diàleg, és imprescindible que torni la política a Catalunya. Molt probablement és per això que tant la dreta espanyola com l'independentisme català veuen necessari que segueixi l'enfrontament.
Com pitjor, millor. No fos cas que haguessin de fer Política, amb majúscules.
