Fa uns dies un grup de manresans em varen convidar a sopar per fer tertúlia. El grup és format per persones d'una certa edat, ben formades, i ràpidament es nota que la vida no els ha tractat malament però que ningú els ha regalat res. El cert és que des que he deixat la política activa no tinc gaires oportunitats de conèixer gent interessant i només puc parlar de política amb gent de l'ofici.
A més de sopar bé, reconec que vaig gaudir molt defensant la meva forma de pensar, vàrem parlar de tot amb normalitat, i com sempre que estic a gust, em vaig apassionar. He de dir que quan faig tertúlia amb gent interessant surto coneixent algunes coses noves.
Si aquesta trobada s'hagués produït fa cinc anys, difícilment els tertulians s'haurien definit políticament, però molt probablement la majoria d'ells estarien al voltant de Convergència. Ara, a la majoria, els va costar poc definir-se com a independentistes de darrera hora.
Com és possible que persones amb un nivell cultural alt i viatjades facin seves les «veritats revelades» del procés? Veritats que per poc que les analitzis no aguanten ni el pes de la història o de l'economia o de la politologia. He de reconèixer que, tot i que vaig gaudir molt de la vetllada, en vaig sortir amoïnat.
Realment constatar que el trencament emocional amb Espanya està per sobre de qualsevol altre argument se'm fa molt preocupant. A Catalunya hi ha més de dos milions de persones per a les quals, en el millor dels casos, ser espanyol és un fet administratiu perquè així ho diu el passaport, igual que ser ciutadà de la Unió Europea.
Realment, perquè siguin veritat les paraules de «ciutadà de Catalunya és tot aquell que viu i treballa a Catalunya» tenim molta feina i si no ens afanyem no hi serem a temps. Hem d'acceptar que a Catalunya avui viuen dues comunitats que no es relacionen entre elles. Molt probablement el 90% dels catalanoparlants pensen d'una manera i el 90% dels castellanoparlants pensen de l'altra. Amb molta sort hi ha un 20% que no vol escollir, que vol que continuem junts però sense imposicions, reconstruint un nou acord de convivència Catalunya endins i de Catalunya amb la resta d'Espanya. No ens n'adonem, però cada dia que passa perdem oportunitats, i cada dia que passa anem fent el problema més greu.
Alguns estan convençuts que Espanya té un problema, és obvi que el té, però el problema greu el tenim els catalans. Sortia en aquest diari un anunci en forma de text que parlava de «poble indígena català». Aquest concepte que avui sembla estrafolari, no tardarà a fer-se'l seu el processisme. Òbviament no es parlarà d'indígena, però sí que es farà servir un gir que suavitzi el concepte. Com quan es parlava del dret a decidir i realment es volia dir dret d'autodeterminació.
Per què faig aquesta afirmació? Catalunya només té dues possibilitats de ser independent, i els dirigents processistes ho saben. Una, que Baviera sigui independent i desaparegui el món dels estats com el coneixem avui, o bé que el 90% dels catalans d'una manera reiterada en el temps així ho demani. Com que la primera no sembla previsible a curt termini, aquesta segona opció amb la composició sociològica del país és impossible. L'única manera de fer possible el somni és considerar que la meitat de la població, aquella que no juri fidelitat al procés, no tingui drets polítics. És una bestiesa, és cert. Però moltes de les coses que avui es donen per veritats immutables no fa ni deu anys eren considerades bestieses per la immensa majoria de la població.
El cel vulgui que m'equivoqui, voldrà dir que aquell 20% de catalans que volem un acord ens hem sortit amb la nostra i Catalunya torna a ser exemple de convivència.
