Aquests dies de debats polítics, amb constant bombardeig d'informacions de veritats i postveritats, molt segur, que a molts de nosaltres ens ha comportat un ofegament personal que no ens ha permès la recerca dels valors més profunds de la Pasqua ni descobrir Déu com el nostre gran tresor.
La Pasqua és temps de celebració, temps on tots som cridats, com diu la lectura d'avui, a mirar de cercar la pau i la joia de viure com a cristians. És temps de ratificació de la nostra aliança amb Déu malgrat els nostres possibles petits recels... com sant Tomàs.
Es pot pensar que Déu Pare ens pugui enviar a nosaltres així com va fer amb els deixebles? Jesús el Ressuscitat diu als seus deixebles: com el pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres? Sabem però que hi ha persones que aquests últims dies estan en una situació molt difícil: gent que han sofert desgràcies sota bombes i atemptats, que s'han quedat sense familiars, sense esperances? i he recordat les paraules d'una cançó de Lluís Llach: «Si véns amb mi, no demanis un camí planer, ni estels d'argent, ni un demà ple de promeses...». Sens dubte, paraules que es poden aplicar a tots els camins que escollim al llarg de les nostres vides.
La nostra resposta no cal que sigui perfecta, cal que sigui en la mesura humana, en la mesura de cadascú segons les nostres possibilitats i serà així com farem que sigui permanent, en la nostra vida, la pau i la llum del Ressuscitat. Com segueix la cançó esmentada, «...un poc de sort, i que la vida ens doni un camí ben llarg».
Davant les tribulacions pot ser bo recordar les paraules de Martí Pol: «I, sobretot, no oblidis que el teu temps és aquest temps que t'ha tocat viure, no un altre, i no en desertis, quan et sentis cridat a prendre part, com tothom, en la lluita, car el teu lloc només tu pots omplir-lo».
