Fa sis anys el Club Natació Manresa va deixar d'existir, si més no oficialment. Desbordat pels deutes es va haver de liquidar i sobre les seves restes es va fundar el Club Natació Minorisa. N'ignoro l'entrellat, que m'imagino que ha de ser complicat d'entendre, però per trobar-hi una explicació assimilable ho comparo amb el cas de tantes empreses que s'han trobat amb problemes legals semblants i han tirat endavant canviant de nom. Ara, sense que tampoc sigui capaç d'entendre-ho amb tots els detalls, el canvi sembla que es pot revertir i es veu que en cosa de mesos el club tornarà a tenir la seva denominació original, la de tota la vida. És una notícia que m'alegra.
La meva vinculació amb el Club Natació Manresa no va més enllà de la de molts nens i nenes que hi vam aprendre a nedar -que no és pas poca cosa- als cursets que organitzava en col·laboració amb les escoles. Però a banda d'això, i abans que el bàsquet s'acabés erigint com l'esport que mou més gent a la ciutat, el Club Natació Manresa era el viver de les estrelles esportives locals. El club dels nedadors i els waterpolistes olímpics. L'equip de la Neus Panadell i el Manel Estiarte, que, en uns anys més durs i més austers que els d'ara, als ulls de molts manresans eren uns autèntics herois. Fins i tot per als que mai hem tingut cap interès per l'esport, trobar-te'ls per Manresa era com coincidir amb un famós, els veies envoltats amb l'aura dels campions. A través d'ells i d'altres esportistes de molt nivell, el Club Natació Manresa generava il·lusió i feia créixer l'orgull ciutadà, dues d'aquelles coses que no es poden comprar ni amb tot el pressupost d'un ajuntament.
L'estiu passat, aquest diari publicava una entrevista al Gaspar Ventura, un home del club que n'havia estat nedador, waterpolista, entrenador... La recordo perquè el titular, extret de la conversa, em va cridar l'atenció perquè expressava un desig amb què coincidia plenament. «Confio que algun dia es recuperarà el nom del Club Natació Manresa si se superen els entrebancs legals», deia. Per això quan dissabte passat vaig llegir aquesta notícia al Regió7 vaig pensar immediatament en ell. I encara que no el conegui personalment m'hauria agradat felicitar-lo i dir-li «ja ho tenim!»... o gairebé. Perquè ni que la meva relació amb el Club Natació Manresa sigui nul·la, la recuperació del seu nom és com el retorn de la seva identitat, d'allò que el vincula amb aquesta ciutat i amb la seva història, amb la nostra història i amb els records de tots.
