10 de maig de 2019
10.05.2019

EXPOSICIÓ 40 ANYS REGIÓ7 | PUIGCERDÀ


Miquel de Palol, poeta revolucionari

10.05.2019 | 00:33

La darrera novel·la Angèlica i Rafel, de Miquel de Palol, es va presentar a la llibreria Papasseit de Manresa el 2 de maig, en un debat entre l'autor i el company Oriol Pérez. Escriptor còsmic, l'obra ofereix diferents registres: paràbola en forma de novel·la, diàlegs amb al·lusions a la filosofia, assaig i poesia. Teologia, geometria i música en complementen el contingut. L'editorial Comanegra a iniciativa de Francisco Ardolino, professor de la Universitat de Barcelona, i els becaris Jordi Puig i Alba Cayón, van proposar la publicació d'històries significatives relacionades amb Barcelona. Set autors van assumir el repte de Matar el monstre i Palol explica que li va tocar l'any 2018: «Fer un llibre sobre un futur llunyà és relativament fàcil, però no sabem el que passarà la setmana entrant. Estava davant d'una pista de patinatge». És un llibre d'espies i contraespionatge que es pot relacionar amb Les meditacions des de Catalunya, l'any 2008, on anunciava el declivi inexorable del país. El poeta i novel·lista dona pistes a propòsit del procés, elaborades des de la ficció, però posant l'èmfasi en la manca d'autocrítica i el victimisme, que no permet anar més enllà. Desafiament i repte, és un llibre exigent que demana tenacitat al lector, com les seves obres de narrativa: El Jardí dels Set Crepuscles i El Testament d'Alcestis. En un moment de desaparició de les elits en el sistema cultural català, és un dels pocs intel·lectuals crítics que fa afirmacions políticament incorrectes. Revolució dels somriures? I prou. Aquí es va acabar tot, l'1 d'octubre. Va ser una manera de continuar fent pujolisme, amb un objectiu al qual no arribaran mai, però entretant van vivint de la rifeta (sous de diputats, portes giratòries dels consells d'administració, viatges). I anar tirant cadascú amb els seus votants. Palol té clar que la revolta és reactiva i primària, mentre que la revolució exigeix un treball intel·lectual i material. Cal resoldre l'entremig, és a dir, els problemes pràctics d'intendència que suposen un enderroc social, com el subministrament d'aigua, llum, gas, la caiguda de xarxes informàtiques, residus. Aquest caos hauria d'estar previst pels revolucionaris per gestionar la transició. Això el porta a la conclusió que l'1 d'octubre va ser una sorpresa per als polítics que no es pensaven que s'arribés a fer: «Aquells polítics no van tenir mai una intenció real de proclamar la República».

Té les idees clares: «No ens mamem el dit i sapiguem distingir un adversari, que és aquell que et vol vèncer, d'un enemic que et vol destruir: els que van enviar els piolins anaven a fer mal i ens volien destruir». Entén que els polítics havien d'haver proclamat la República, tancar-se al Parlament amb les 200.000 persones que hi havia al voltant i veure què hauria passat. Reconeix que el millor del procés ha estat la gent que en les manifestacions ha exigit als polítics el que volien. «La independència és possible, però té un cost molt alt: són morts, centenars d'empresonats i un desastre social i civil. Els polítics no estan disposats a pagar-lo». Opina que no n'hi ha prou amb la raó dels arguments per resoldre els conflictes, les solucions requereixen estratègies enigmàtiques, profundes, particulars i irrepetibles, molt per sobre del que les normes generals poden establir i més enllà de qualsevol estructuració pseudoteòrica. El món dels poders fàctics catalans i el dels espanyols es poden intercanviar. Encara que les ciutadanies es comporten pels efectes com si estiguéssim en una guer-ra, «és indubtable que els entramats profunds estan d'acord: entre el PSOE i ERC fa olor de cremat i tota la pinta que ens passarem quatre anys molt tranquils, amb l'estira-i-arronsa, on uns diran que no hi haurà mai referèndum i els altres que sí. Són dues posicions perfectament articulades, coherents i establertes, sense punts de contacte, perquè la vida segueixi igual». Desconfieu dels programes d'humor, ens diu, perquè encara que la sàtira és una eina de crítica poderosa, segons com es faci servir, enlloc d'un revulsiu pot ser un massatge tranquil·litzador, còmplice i digestiu per ajudar el poder a fer empassar a la població barbaritats: «Els impostors de l'humor són llepaculs i lladres de carteres». També ens aconsella oblidar-nos d'Europa, que és un club de financers que mentre no vegin en perill els seus calés tant els fa tot. No mouran un dit.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Consulta l'exemplar d'avui

Al quiosc del diari pots llegir en format digital l'edició publicada en paper.