Pau no espera des de la trinxera; Pau té clar que no vol renunciar; Pau no es queda resignat al terra; Pau demà tornarà a començar», cantaven Els Pets fa 15 anys. Què se'n pot haver fet d'aquell Pau tres lustres després? Segurament va acabar la carrera, uns estudis que no tenen res a veure amb la seva feina actual. Era a primera fila el 15-M i durant un temps va flirtejar amb Podemos, tot i que ara es debat entre Puigdemont i Junqueras. Es va comprar un pis (petit) amb la gironina, d'on va en patinet elèctric cap a la feina, i a la butxaca du un telèfon mòbil que li va costar més de 400 euros.
A la generació Y, la dels nascuts entre el 1981 i el 1993, se la sol etiquetar com la generació frustrada. Envoltats d'una societat que els prometia molt, la realitat amb què han topat ha estat una altra i en molts casos ha imperat la resignació. Diuen que, amb l'edat, els ideals i la tenacitat afluixen. Ha desistit el Pau? Si mira endavant veurà un exemple de tossuderia, la generació del baby boom (1949- 1968). Els qui omplen les manifestacions al crit de «vam votar, vam guanyar», els qui recorren el món amb el llaç a la solapa, els qui 574 dies després i encara que sigui nit de semifinals de Champions es mantenen fidels a la cita de les 9 davant l'ajuntament per recordar els presos. Els qui, paradoxalment, són fruit d'un sistema educatiu que sí que adoctrinava. I si el que falla ara no és l'escola?
