El fet que una persona arribi a assolir notorietat mundial depèn d'un complex conjunt de circumstàncies. La vàlua personal i el permanent sacrifici, per descomptat, però sense oblidar tampoc la contribució positiva de l'entorn social i, a voltes, algun ocasional cop de sort.

Cal tenir també en compte que, com a conseqüència d'ignots esdeveniments històrics, hi ha personatges als quals els arriba l'oportunitat de la fama o rellevància segles després de la pròpia mort.

Faig esment avui d'un cas proper i llu-nyà alhora, esdevingut fa 130 anys, quan un notable artista que ja feia molts segles que estava sepultat qui sap on, sortí de l'anonimat més absolut i guanyà carta d'identitat berguedana.

Corria l'any 1889 quan l'historiador de l'art Josep Puiggarí i Llobet arribava a l'obscura i quasi ruïnosa esglesiola de Sant Quirze de Pedret, on Francesc Muns havia deixat constància d'unes pintures medievals presumiblement interessants. A la volta d'una absidiola del vell temple, ben aviat Puiggarí sentí bategar-li el cor en contemplar-hi, empolsinada però distingible i detallada, una versió pictòrica romànica i magistral de l'evangèlica paràbola de les Verges Prudents i Fàtues.

Ben poc trigà a publicar Puiggarí a la revista L'Avenç un saborós article sobre la sorprenent troballa que constituiria «de facto» l'acta de naixement del fins llavors desconegut autor d'aquelles pintures, al qual batejà amb el nom més recurrent possible de Mestre de Pedret. Un artista que, juntament amb el seu equip de col·laboradors procedents tots de Llombardia, havia viscut, amb tota seguretat, entre final del segle XI i començament del XIII.

Sortosament l'interès de Puiggarí fou ben aviat compartit per una plèiade d'historiadors de l'art romànic (Puig i Cadafalch, Elies Rogent, Josep Gudiol, etc.), tots ells patriotes catalans i conscients de la contribució cultural i identitària d'aquest llegat artístic en el procés de consolidació i unificació de la Catalunya comtal.

I fou aquell grup d'intel·lectuals que sistemàticament anà aprofundint en les característiques i especificitats d'aquest patrimoni. I també ells foren els qui anaren descobrint les diferencials especificitats de la tècnica pictòrica del Mestre: utilització de pigments de cinabri i atzurita; riquesa en els vestits i els seus plecs; rostres allargats i ovalats, ulls ametllats; llavis i nassos característics..., evidències totes ben constatables en el seu llegat al MNAC i al museu de Solsona.

Prova fefaent de la universalitat, ben merescuda, del Mestre de Pedret són les pintures del presbiteri de Santa Maria de Tredós a la Val d'Aran, que la sort feu possible que arribessin a ocupar un lloc preferent al museu The Cloisters de Nova York, sense oblidar l'àmplia sembrada ter-ritorial per ell deixada al Pirineu català (a Sant Pere del Burgal, Sant Serni de Baiasca, Sant Pere d'Àger..., i fins a l'Occitània francesa (Saint Lízier al Coserans...).

I per acabar, no oblidem Llombardia, d'on el Mestre un dia sortí i on segurament retornà. Fou a l'incomparable entorn del llac de Como. A San Vicenzo a Galliano i San Pietro al Monte, on fa uns mesos vaig poder gaudir de les úniques pinzellades que em quedaven per contemplar de l'obra d'un artista que la vàlua personal i el constant esforç universalitzaren i que un cop de sort feu que fos batejat damunt la roca i amb les aigües berguedanes de Pedret.