Vicent Partal l'ha clavada aquesta setmana amb el seu article «Un poc de Wolin per entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer d'Octubre» ( www.vilaweb.cat). Cerqueu-lo i llegiu-lo, aporta elements de reflexió més que necessaris. Útils. Imprescindibles per captar la dimensió del moment que vivim.

Cal llegir molt aquests dies. Veure molta tele i escoltar molta ràdio. La tria del més interessant i veraç es fa ràpid perquè tothom va a cara descoberta, i els fantasmes es manifesten impúdicament: la perversió del llenguatge i la tergiversació dels fets els delaten. A Catalunya costa poc trobar opinadors i polítics capaços d'anar en contra del seu territori i el benestar dels seus ciutadans, contràriament al que fan respecte d'altres llocs. Hi ha qui ha aplaudit i aprovat lleis que haurien millorat la qualitat de vida de la gent, però que ara justifiquen o silencien la seva suspensió a instàncies del govern de l'Estat: llei d'emergència habitacional i pobresa energètica; llei del canvi climàtic, una de les primeres a Europa; llei de voluntats digitals; llei d'horaris comercials; llei d'Acció Exterior i de Relacions amb la Unió Europea; i pràcticament tots els impostos creats els últims anys: l'euro per recepta, l'impost sobre els dipòsits bancaris, a les centrals nuclears, a les operadores d'Internet, als pisos buits...

Vivim moments, doncs, que alguns temen que siguin de liquidació del sistema nascut el 1978 que els ha mantingut els privilegis anteriors, i estan disposats a morir per sobreviure. A morir, a mentir, a desqualificar, perquè els manquen arguments. I els partits polítics no són aliens a tot això, perquè formen part del sistema. Per això cal pensar en la necessitat de fer net i d'acceptar-ne les conseqüències. Dir que és una causa perduda evidencia la impotència de qui no sap com guanyar-la.

Entenc que aquest és el missatge de tanta gent com es manté fidel als seus convenciments, i exerceix dia a dia, convocatòria a convocatòria, l'autoexigència de compartir lideratge en la reivindicació dels seus drets individuals i col·lectius. S'equivoquen els qui menystenen el valor que té l'anada de 10.000 catalans a Estrasburg a reivindicar els drets dels seus eurodiputats legítims. No va ser únicament la concentració davant el Parlament europeu el que va palesar la fermesa del sobiranisme, sinó veure'l ocupar cívicament els carrers, els restaurants, les terrasses, els edificis emblemàtics, la catedral, el tramvia, el tren, l'aeroport... La dignitat mostrada va superar amb escreix les crítiques al caràcter festiu amb què s'escenificà la reivindicació, una vegada més. El mateix que succeirà a partir d'ara a Lledoners, a Mas d'Enric i a Puig de les Basses.

Contràriament al que s'intenta fer creure, el sobiranisme no defalleix. Les veus que reclamen unitat estratègica aporten arguments al debat. Qüestionen actituds partidistes i suggereixen correccions. La més recent, aquesta setmana, l'aportada per un ciutadà anònim, tip de performances i d'estrenar samarreta de color cada Onze de Setembre, que planteja en una «Carta oberta a l'ANC» que la convocatòria d'aquest any es faci en forma de concentració pacífica, silenciosa, envoltant una cinquantena de punts de valor estratègic, per comprovar la capacitat de control del territori. Des de dijous no para de sumar adhesions.