L'any 1993 la televisió pública catalana va emetre una sèrie de Dagoll Dagom en la qual durant tretze capítols un grup de catalans voltaven per les capitals europees, i glossaven les meravelles i els avantatges del nou projecte comunitari. Si ara féssim un remake del serial televisiu, en una Europa que menysprea els milers de morts al Mediterrani i els milions de vots dels catalans, on la senyora Lagarde, condemnada per negligència en administració de fons públics, serà la màxima autoritat econòmica, i el senyor Borrell, un incendiari polític sancionat per l'ús d'informació privilegiada, tindrà tot el poder de la diplomàcia a les seves mans, segurament l'autocar no sortiria de Barcelona i el títol tindria un «oh» més perllongat amb molts signes d'exclamació.

El cert és que, veient la línia de la nova regeneració democràtica a la Unió Europea, estem molt més propers als arguments del Brexit britànic que als de la decadent deriva comunitària. En matèria d'inversions, per cada lliura que aporta el Regne Unit només una quarta part torna al seu territori, oi que a Catalunya ens és familiar aquest concepte d'espoli fiscal? Una bona part de la classe política britànica es nega a dimitir, i manté la seva posició encara que a hores d'ara ja sigui contrària als desitjos dels seus votants, tot per amor al sou i al poder; posicions paral·leles, en formes i contingut, a la dels polítics independentistes que fan marxa enrere ignorant l'encàrrec dels electors. Els mitjans públics com la BBC donen veu als partidaris de la permanència, tots ells amb un guió catastrofista sobre la sortida, i censuren la presència d'experts amb arguments favorables a la fugida de la utopia europea; una manipulació informativa molt propera al model de la caverna mediàtica espanyola quan ha de tractar el problema català. El Parlament Europeu continua posant tots els impediments possibles per fer efectiu el divorci, mentre l'economia britànica suporta un dels dèficits fiscals més grans de la Unió; és allò de cornut i pagar el beure sense que et deixin decidir, allò que Catalunya sempre ha suportat com a pràctica habitual al Congrés espanyol. Finalment, no és cert que, si es tornés a votar, la situació al Regne Unit revertiria; de fet, si no en surten, els anglesos són capaços de muntar un nou Ulster als carrers, perquè estan tant farts d'Europa com els catalans estem farts d'una Espanya que no ens deixarà posar les urnes, perquè sap que serien el suïcidi de l'unionisme.

Una reposició de la sèrie amb el títol «Oh! Brexit» ara mateix ho petaria; els temps canvien i aquella Europa que Dagoll Dagom va posar a la pantalla fa vint-i-sis anys perquè estava en construcció, no té res a veure amb l'Europa del fracàs que només un quart de segle després està en demolició si no es prenen mesures urgents.