Els caragirats sempre tenen una justificació per a les seves renúncies. No els costa gens desdir-se i saben posar cara de circumstàncies quan algú amb més memòria els retreu que tinguin tan poca paraula. N'hi ha de barruts que fingeixen sentir-se atacats en la seva dignitat, i passen al contraatac desqualificant qui els qüestiona: «intolerant», «rancuniós», «il·luminat», «somiatruites» i, darrerament, sense manies, «nazi» i «supremacista».

Hi ha caragirats que en poc més d'un any han passat del no-res a la glòria. I altres que a l'inrevés. Recordeu què deia un líder a l'oposició per no afavorir el rival polític amb la seva abstenció: «No és no!». La seva dignitat li va valer sentència d'excomunió i es va convertir en un pària per a propis i estranys. Després d'ell, el diluvi (que ja venia d'abans, quan el seu predecessor, el caragirat del famós «respetaré el estatuto...» havia accelerat la caiguda del país en la misèria). Dues ensulsiades seguides van arrossegar l'organització (sigles històriques, fidels, militants, votants i simpatitzants) al no-res, a frec de la desaparició. Es van quedar sense poltrones, sense recursos, sense ideologia clara i en perillosa deriva cap a opcions allunyades dels seus principis, la qual cosa va propiciar una desbandada general llastimosa. A casa nostra, per exemple, la pèrdua d'identitat integradora, el suport al 155, l'oblit de la dignitat parlamentària, la negació del dret al referèndum per comptar favorables i contraris a l'autodeterminació (pocs anys abans defensat fermament), els va allunyar del protagonisme polític. Hi van perdre bous i esquelles: només van quedar els que s'hi jugaven la supervivència.

Els resistents, però, han reviscolat i el partit ha recuperat caragirats perquè, justament fa poc més d'un any, contra pronòstic, el pària va tornar a guanyar el lideratge a base de mostrar aires de dignitat i de respecte per «la España plurinacional». El moment caòtic que vivia el país per culpa d'un president catatònic, segurament alguna empenta exterior, i el vot regalat d'uns partits represaliats i amb hostatges a la presó, van capgirar el món i ens ha portat a la situació actual, immersos en un guirigall increïble que ens aboca a noves eleccions, perquè qui vol ser president exigeix ser-ho sense condicions (la memòria perd dignitat quan li convé a un caragirat). Vet aquí, doncs, que el panorama no és gaire encoratjador si repassem alguns dels temes que condicionen la situació actual: judicialització de la vida política amb un incompliment flagrant de la separació de poders; capgirament dels valors democràtics a càrrec de partits que defensen una involució en drets i llibertats; utilització de la catalanofòbia com a reclam electoral; persecució implacable del govern català; asfíxia econòmica de Catalunya; pèrdua de la dignitat democràtica amb la legitimació de pactes antinaturals i menyspreu del vot dels ciutadans... Res que ens vingui de nou, doncs, i que s'ha vist refermat aquesta setmana amb caragirats a dojo, fent l'orni a l'exigència de dignitat i respecte a la ciutadania que els ha votat.

Acabo la reflexió sense haver posat nom a cap caragirat de tants com n'hi ha, perquè, com diu aquell, vosaltres ja els coneixeu.