Hi ha petons que no toquen. Sobrers. Innecessaris. Incòmodes. Petons que et plantifica a la galta algú que acabes de conèixer sense que els esperis ni els demanis. Petons que regalem -o rebem- atrapats pel pes del costum i que repetim sense qüestionar-nos. Petons que envaeixen el teu espai personal i que si ets dona has de suportar estoicament. I si ets nena, encara pitjor. Cap infant hauria de rebre petons per força. Cap. Els petons són fantàstics quan els fas o els reps lliurement, quan són una mostra autèntica d'afecte. Si no, els petons molesten. I qui els reparteix sense pensar-ho ho ha de saber: no tothom desitja els teus petons. Millor que els guardis per a qui realment els esperi.

Fa ben poc vaig assistir al lliurament d'uns premis esportius d'equips escolars i vaig ser testimoni d'un excés de besament per part dels dos mestres de cerimònies. Quan els esportistes eren nens/nois, els homes els encaixaven la mà o els saludaven amablement amb un copet a l'espatlla. Quan les esportistes eren nenes/noies, els homes els feien un petó a cada galta. Per què aquesta proximitat física amb elles? Per què aquesta distància més formal amb ells? Em va semblar percebre incomoditat en algunes de les noies que van haver de parar la galta per recollir el guardó merescudament guanyat. I la vaig notar, sé com et sents quan et fan petons que no vols.

Hi ha relacions i relacions i hi ha petons i petons. Els amics, les amigues, els parents, els veïns, les companyes de la feina, les persones amb les quals ens uneix l'amistat o la companyonia ens saludem com consensuem. Ens podem fer molts petons. O no fer-nos-en cap. O fondre'ns en una abraçada. O regalar-nos somriures i agafar-nos de les mans. O xocar els punys. O saludar-nos de paraula. Tant se val. Nosaltres decidim com ens comuniquem i el grau de proximitat que volem establir-hi.

Quan acabem de conèixer un home o una dona en un entorn formal, els experts en protocol recomanen, en línies generals, donar-se la mà (amb matisos en funció de les cultures). Un eloqüent: «Encantat de conèixer-te!», també és una bona manera de saludar-se. Que siguem molt expansius i simpàtics no justifica que abracem i petonegem a tothom. Hi ha persones a qui angunieja aquest contacte cos a cos i tenen tot el dret de ser respectades. Estigueu atents a qui teniu al davant. Si us estiren el braç és per fer una encaixada, no perquè l'estireu cap a vosaltres i li acabeu fent dos petons! Els que participen habitualment en actes públics i oficials haurien de prendre'n consciència i, encara més, quan a qui heu de saludar són criatures. Elles -també i per sobre de tot- han de poder ser lliures per triar com i amb qui volen viure l'afecte i les relacions. Que els petons que fem siguin de veritat.