Hi ha una teoria segons la qual el millor que es pot fer quan hi ha un problema és no fer res. Té un punt de raó perquè la paraula clau de la frase anterior no és «res» sinó «problema». La majoria de problemes no són tals. Qualsevol que hagi de gestionar conflictes sap que només cal esperar una mica i, molts cops, les coses es posen a lloc per si soles, precisament perquè no hi ha un veritable problema sinó un esclat puntual d'adrenalina, una pulla involuntàriament excessiva, un malentès... Els problemes són una altra cosa. Tenen arrels fondes i no s'arrenquen així com així. Si els deixes, creixen i es multipliquen. Hi ha qui tendeix a crear problemes (per inacció o accions equivocades) i qui tendeix a solucionar-los (triant encertadament quan toca i quan no toca actuar). Hi ha qui fa senzilles les coses molt complexes i qui complica la cosa més senzilla del món. Hi ha qui viu per parlar i mor per no saber tancar la boca, i qui passarà a millor vida sense haver-la obert tot el que calia quan calia. Sense un govern que governi a Catalunya i sense ni tan sols govern constituït a l'Estat espanyol, cal dir que aquest fangar en el qual ens trobem s'ha anat coent mentre es tractava d'estadistes polítics que deixaven podrir el problema d'encaix entre Catalunya i Espanya en comptes de solucionar-lo. Aquest conflicte no s'arreglarà sol i deixar-lo podrir no és cap solució.
