Una de les característiques que més sorprenen als observadors exteriors de les tensions polítiques entre l'independentisme català i el Govern espanyol és la resistència catalana tot i les contínues mostres d'intransigència que arriben des de tots els òrgans de l'Estat. I malgrat també dels desacords evidents entre els diversos sectors i partits de l'àmbit independentista. Els desacords fan minvar l'eficàcia que tindria una acció conjunta però de cap manera -si més no fins ara- no s'ha reduït el suport a l'aspiració bàsica d'independència, que persisteix. Però també creix el refús de les batalles polítiques entre partits i augmenta la pressió per aconseguir la necessària unitat fonamental. Hi haurà ara dues ocasions per superar la mala praxi de la divisió: la manifestació de l'11 de Setembre i la sentència del judici contra l'independentisme que s'espera de cara a la tardor.

Dos grans elements farien que l'independentisme fos del tot imbatible. D'una banda, una unitat sòlida entre els partits que el defensen i de l'altra una majoria social comprovada que passés clarament del 50% dels votants. Per això l'unionisme recalcitrant -basat en la llarga tradició anticatalana de la dreta espanyola que ha contaminat també la pseudoesquerra del PSOE- farà tot el possible per fomentar la divisió entre partits i entre entitats sobiranistes. I alhora procurarà per tots els mitjans que no es pugui fer visible aquella base social majoritària, negarà rotundament tota possibilitat de referèndum acordat i procurarà interferir directament en els processos electorals. Per exemple creant un partit vagament catalanista però en realitat estrictament unionista, com el que liderarà Manuel Valls, per substituir el fracàs absolut del PP a Catalunya i superar el sostre, ja comprovat, amb què ha topat Ciutadans. I encara un altre objectiu que Vicent Partal ha destacat perfectament des de Vilaweb: rebaixar el vot independentista, ni que sigui un ínfim 2%, ara que a les darreres eleccions europees ja va arribar gairebé al 50%, tot i que no es tractava de cap referèndum.

Però tenim una sort: la poca traça de l'Estat en la gestió de la qüestió catalana. Sempre hi predomina l'amenaça, la presa de posició desafiant, l'orgull ferit per veure's impotent d'aconseguir eliminar l'independentisme per golejada. D'aquí prové una clara constatació: és impossible d'arribar a cap mena d'acord o de pacte amb l'Estat perquè les elits que el dominen no ho volen. I titllaran de traïdor a les essències pàtries a qui ho intenti. Aquesta manca d'habilitat arriba a extrems ridículs. Fa pocs dies s'han publicat les dades de la liquidació de 2017 del sistema de finançament autonòmic. Com sempre, Catalunya ocupa els primers llocs per pagar i els darrers per cobrar, en companyia de les Balears i del País Valencià, que és la comunitat més mal finançada de l'Estat. Això sí, Pedro Sánchez s'ha afanyat a dir que si és investit reformarà el sistema, com havien promès igualment els caps de govern anteriors, sense cap voluntat de fer-ho. I és clar, el president en funcions tampoc no vol ni contactar amb ERC o JuntsxCat de cara a la investidura ni amb Jordi Cuixart, president d'Òmnium, en la seva roda de reunions amb entitats de la societat civil. És el menyspreu habitual amb què l'Estat intenta de fer invisible un adversari que no pot assimilar ni vèncer.