Tenim un alt nivell en innovació i alta tecnologia, i tot just fa 15 dies que el meu Badant se'n va anar a can Pistraus perquè no vaig poder entregar l'article d'opinió. Els efectes col·laterals han sigut que l'article escrit, més seriós, queda per a la tornada de vacances i que en ple agost els articles tinguin un embolcall d'anècdota i de lleugeresa, més pròpies d'allò que relacionem amb l'estiu.
Quan mantenim expectatives, fantasies anhelades o objectius a aconseguir, hi posem voluntat per tal d'aconseguir-les; és bo tenir objectius i esforçar-nos per obtenir-los, i què passa quan veiem que no els podem conquerir? Quan decidim parar màquines si som conscients de la impossibilitat d'aconseguir l'objectiu?, i quin estat d'ànim ens queda després d'aturar esforços? Caldria fer una reflexió sobre en què ens hem equivocat, ja sigui en la planificació o en l'estratègia; continuem, de manera obstinada, trencant-nos les banyes buscant la finalitat desitjada?, en quin estat mental quedem i com acceptem o vivim la impossibilitat, quina actitud adoptem? Quedem fets pols o ens mantenim dempeus?
Davant aquesta situació em ve al cap l'anècdota d'un personatge famós del principi del segle passat, en Rafael Gómez Ortega, àlies El Gallo, un torero. Perdoneu per tocar un àmbit que una gran majoria de la població actual abomina. El que m'impacta no és la situació en si sinó la reacció d'aquest homenot, que diria en Pla, en una situació impossible de resoldre. En plena corrida, després de torejar un brau molt brau, va entrar a matar i després de diversos intents el dissortat animal no doblegava les cames, vaja, que no es moria. En aquest casos la presidència de la plaça pot amonestar el torero fins a tres vegades, «tres avisos» i, a la tercera amonestació, el president pot enviar al «cuartelillo» el torero. Doncs El Gallo, després del tercer avís, es va dirigir amb pas decidit cap on era el president, i com a pròleg li endinya la següent frase, que transcric amb el «gracejo» andalús: «Zenyó Presidente, lo que no pué ser, no pué ser!», i caminant cap al centre de la plaça, es va tornar a girar i etziba: «Y ademà, ez impozible».
Passem per alt el patiment del pobre animal, em refereixo al de quatre potes, no l'animal bípede, cal entendre com l'homenot reacciona davant la multitud, accepta el seu fracàs i el fa públic, no s'amaga buscant, com és habitual, culpes dels altres, reconeix que no hi pot fer res més.
Pensem quantes vegades hauríem de dir-nos a nosaltres mateixos que no es pot, que l'obstinació ens porta cap a un patiment generat per no assolir els objectius. Força sovint les persones que no accepten que els seus objectius no són factibles continuen lluitant per aquest impossible. Segurament a causa de la creença, força estesa, que la voluntat tot ho pot, creença lligada al fet que ens considerem els reis de la creació i de pertinença a un estament superior.
Disculpeu la història torera, però des que la vaig conèixer moltes vegades m'he aplicat la dita «lo que no puede ser, no puede ser... y además es impossible» i m'he estalviat patiment i ansietats innecessàries. Aplicar-ho a diferents situacions ens pot fer més forts i savis, no cal replantejar objectius, encara que sí, la tàctica i l'estratègia.
