Fa quaranta anys, el grup musical còmic i festiu (i irrepetible) La Trinca omplia qualsevol espai, especialment si era de franc. A les portes de la festa major, els del Maresme van actuar a la plaça Major de Manresa, plena a vessar, sota un cel amenaçador que finalment va complir l'amenaça i va obligar a obrir els paraigües, però ningú no va marxar. «Semblava que el déu de la pluja fos de dretes», deia el cronista referint-se al fet que l'alcalde era d'esquerres, i els de La Trinca, per la fama, també. «Si no, no s'entén el xàfec. Tots els festivals havien gaudit de bon temps i el darrer dia la nit en què més públic hi va haver a la plaça, la gran tempesta. No hi ha dret! Dijous al vespre va quedar demostrat l'èxit popular de les festes d'enguany, perquè, malgrat el mal temps, la gent va aguantar fins al final, i això és un detall». El detall el van tenir també els trincaires, que van aguantar el tipus i no van marxar corrents malgrat que la mínima prudència aconsella no tocar cap aparell elèctric, i això inclou els micròfons que utilitzen els vocalistes, molts instruments i tota l'amplificació de so, durant o després d'un xàfec, pel risc evident d'electrocutar-se.
