Fins fa molt pocs anys, qualsevol que s'entretingués una estona amb unes ulleres de busseig a la Costa Brava tenia altíssimes possibilitats de veure-hi algun pop. Avui, pots estar-t'hi hores i no trobar-n'hi cap. Com tampoc no hi veuràs ni una nacra i et costarà veure-hi corballs, déntols, congres o tantes altres espècies que ja només apareixen amb comptagotes a les costes que fa poques dècades eren esclats de biodiversitat. Llavors el nivell de vida no donava per comprar gaire peix fresc i els pescadors encara no feien les matances que han perpetrat en els temps de vaques grasses. Així estan les coses: el ciutadà comú s'esglaia quan es cremen unes quantes hectàrees de bosc, però és absolutament indiferent a la devastació del fons marí, del qual depenem per regular tots els cicles biològics i atmosfèrics. De fet, la majoria dels boscos que ara ens semblen vitals eren turons pelats encara no fa un segle, quan la fusta tenia valor i en el precís moment que creixia un branquilló ja hi havia qui se l'enduia per fer eines, mobles o llenya per cremar. Però com que no tenim memòria, l'opinió pública pateix per cada pi que es crema mentre exhaureix la fauna marina sense cap angúnia. Els últims de caure són uns animals tan llestos i entranyables que,si fossin terrestres, els consideraríem mascotes. Els pops semblaven inesgotables perquè una sola femella pon més de cent mil ous. En realitat, el que els mantenia vius no era el seu prodigiós sistema reproductiu, sinó el fet que, fins fa una dècada, el pop no era un plat valorat a Catalu-nya. En el moment que el ciutadà comú gregàriament seguidor de les modes s'ha posat a menjar-ne, el pobre animal ha estat sentenciat. Una víctima més. I encara hi ha qui surt amb un trident a veure si pot endur-se'n un a casa i presentar com una heroïcitat la captura d'un animal que no té manera de defensar-se. En fi. Ara, la Generalitat ha iniciat una campanya per convidar els consumidors a comprar peix local, el de llotja, el nostre, i ha editat un cartell on exhibeix les espècies que convé triar al supermercat. Una d'elles és el mero, que és presentat amb una foto d'un exemplar infantil. Un mero baby. S'agraeix la sinceritat: quan pesquen, cau el que cau, la major part del capturat es llença i no vindrà d'un infanticidi més o menys. Una altra de les varietats promogudes és el pop roquer. Només faltava això. Un dia que tinguin un atac de consciència ecològica, les administracions poden animar a consumir deliciós peix de piscifactoria i utilitzar aquest cartell com a catàleg d'animals declarats espècie protegida: catalans semiextingits en un ecosistema que s'acaba. Com nosaltres i el país. En certa forma, tots som pops.