La notícia que l'Amazònia crema sense aturador ens ha glaçat la sang. Segons les dades recollides pels satèl·lits Terra i Aqua, de la NASA, més de 2.000 incendis assolen el pulmó del planeta. Les flames, però, no només amenacen els ecosistemes selvàtics sud-americans. De fet, les xifres de la NASA també revelen que el 70% de les zones cremades arreu del món es concentren a l'Àfrica subsahariana.
Com calia esperar, l'emergència climàtica global va ser un dels problemes a l'agenda de la cimera del G7 que va fer-se a Biarritz, al País Basc del Nord, el 24, 25 i 26 d'agost d'enguany. Per contribuir a combatre la destrucció de l'Amazones, els líders del G7 van aprovar dilluns donar ajuda logística i financera als països més afectats pels focs. Tot i que la bona voluntat dels líders del G7 és lloable, em fa l'efecte que és paper mullat. Si la selva crema, no ho fa perquè al president del Brasil, Jair Bolsonaro, li manquin recursos logístics i financers, sinó perquè la desforestació és una font de riquesa econòmica.
En un sistema d'estats en què no hi ha cap instància supranacional capaç de dictar lleis i fer-les complir, només una acció concertada de les grans potències mundials -els Estats Units, la Xina i, en segon pla, l'Índia i la UE- que ataqués les causes de la catàstrofe climàtica global tindria algun efecte en la realitat.
