No recordo res del que vaig dir que faria demà. Al setembre. Res de res. Sé que quan es fonia el juliol amb tots els atacs d'histèria dels que volíem deixar enllestides com més coses possibles abans de la fi del món, anual, de l'agost, vaig apuntar-me sota jurament un munt d'unes quantes coses que faria en tornar.
En tornar és demà. Demà passat per als privilegiats habitants del planeta Manresa, en festa. Ahir era abans-d'ahir i l'agost, sencer i ufanós del tot al davant, era llarg i infinit. No s'hi veia final perquè no el volíem veure. Mentida. L'agost és infinit mentre dura i no alcem la mirada calendari enllà, per no veure el que vindrà. Cadascun dels dies d'agost són infinits. I les nits. Cadascun dels instants. Cadascun des paisatges. I gaudim de l'infinit mentre ens demanem per què ho hem de ser només a l'agost, d'infinits. No tinc la resposta, encara. Tampoc he fet tot el que m'havia promès que faria durant l'agost. Però aquesta ha estat una deixadesa a consciència.
L'agost no és per fer-ho tot sinó per tenir aquella sensació -que per anar bé hauria de ser certa- que no ho has fet tot sinó només, exclusivament, has fet tot allò que et venia de gust i de bona gana. Doncs quasi. L'agost et reconcilia amb el ser i l'estar sempre que sàpigues triar on has de ser, on vols ser i amb qui vols estar. L'agost és traïdor si t'equivoques de companyia, de lloc, d'hora, de tria. Es paga car, un mal agost.
Curiós, tots esperant l'agost quan el que realment voldríem és tenir el nostre agost particular i tranquil o aventurer en qualsevol altre mes de l'any. O tot l'any. T'estimem, agost, però no gaire. I demà... reprendre amb la sensació que som allà on érem i que amb la mandra -encara- al damunt, demà començarem al ralentí, amb la pausa. Es diu setembre i de vegades costa. De vegades no, sempre. Sense les presses. Sense l'estrès que l'agost ens calma i perjurant-nos que sabrem no caure en la trampa de córrer pel món i per les coses com si ens hi anés, en la pressa, la vida. No. Perquè la vida està per assaborir-la en la calma. En la calma de cadascú.
I l'agost, de cop, ens falla i ens deixa l'avís que no hi ha treva. Ni temps a perdre. Aquest agost de pausa amb qui festejàvem ha decidit endur-se per sempre el somriure infinit de l'Anna quan més falta ens feia. Quan no tocava. En tu hi pensarem sempre, enmig d'un mar de dades de Big Data, amb qui tant tu et feies i t'hi entenies. I quan ens torni l'agost, el següent i l'altre... et trobarem a faltar, Anna Espinal, molt més encara.
