Ebre enllà, quantes manifestacions han aplegat mai tanta gent com hi ha hagut a les successives convocatòries per la Diada Nacional de Catalunya? Els qui pretenen menystenir la celebració de l'Onze de Setembre d'enguany tornen a fer el ridícul, perquè són incapaços d'acceptar que el sobiranisme no es rendeix a les seves amenaces ni a la repressió que el sotmet. No penso pas discutir sobre xifres de participants, perquè la realitat és incontestable. Dimecres passat, a més a més, va quedar clar que la reivindicació agafa força de tsunami democràtic, difícil d'aturar amb tanques policials, sacs d'amenaces judicials o desguàs desesperat de recursos i competències. En poques setmanes es podrà comprovar que l'ideal hauria estat, des fa molt temps, haver adoptat mesures preventives assenyades per part de qui, suposadament, ha de vetllar per la seguretat/benestar de la població. Les esquerdes de la «desafecció» eren un avís clar. Ignorar-les, menystenir-les, ridiculitzar-les els ha dut a l'emergència actual. Entretenir-se a comptar el nombre creixent o minvant de manifestants, per negar la força del que els ve al damunt, només els conduirà a la conclusió que mai van calcular bé quants flotadors els calia per salvar-se del naufragi.

Aquest convenciment sembla que hauria d'obligar el sobiranisme a enllestir d'una vegada el debat sobre qui és més pur que els altres per conduir el procés fins a l'objectiu republicà. El missatge dels manifestants és molt clar: «Unitat d'acció, ajornin les discrepàncies ideològiques; ara toca Catalunya». Per tant, és ben clara l'exigència que els polítics deixin d'entretenir el procés i la gent amb posicionaments partidistes. Es reclama que s'escandalitzin amb el sistema monàrquic que perpetua el franquisme. Que s'indignin amb els qui donen suport a aquest model de societat. Que no desesperin a poder-lo canviar, millorar.

Contràriament, dubtar, acoquinar-se davant d'aquests reptes, decep aquells que se senten valents, i han donat mostres d'estar disposats a superar-los. El ciutadà convençut s'escandalitza, s'indigna, es desespera amb la inacció dels seus governants. Es desestabilitza, s'amoïna, es desencisa quan els dirigents del seu país no donen respostes positives als seus anhels. El perill és que l'aboquin a la indiferència que voldrien demostrar els qui neguen el pa i la sal a Catalunya. Perquè el ciutadà disposat a avançar, ja en té prou d'haver de debatre amb l'amic que nega obcecadament la realitat d'una Catalunya solidària i plural. Ja en té prou de discutir-se amb l'amic que, sobtadament, ha oblidat el passat de convivència exemplar. Ja en té prou d'haver de suportar el cínic que s'atreveix a dir-li «qui et veu i qui t'ha vist!». O de constatar la pèrdua de coneguts i saludats que trien en funció de l'interès personal.

Al ciutadà responsable que vol viure amb els drets fonamentals respectats, li sap greu que hi hagi ciutadans sense compromís, okupes incívics, policies que peguen, jutges que perdonen corruptes i martiritzen innocents... Però, sobretot, el que no accepta és un polític que canvia de jaqueta, un candidat que no sap negociar, un líder que dimiteix de la seva obligació. Queda clar?