El pare agafa el mòbil i diu al fill: «Posa't allà al fons, a la paret blanca». I el fill, d'uns quatre anys, obedient, hi va. Li dona instruccions precises: «I ara mira'm amb cara de dolent», de malote, diu exactament. I el nen serra fort les dents, tanca la boca i mira la càmera amb els ulls aclucats i posat enfadat. Fa la foto i aixeca la criatura en braços perquè miri a través de la finestra la piscina on farà el curset. «Aviat nedaràs tan bé com aquests nens», explica el pare. Penso en el posat malote. Si hagués estat una nena, li hauria dit «mira'm i somriu»? O també li hauria dit el mateix?
Sortim de la piscina. Fa bo al carrer i encara hi ha claror. Caminem de costat. Estic cansada, però dissimulo. Hi haurà un dia que notarà com em sento. Seré transparent. Mortal. Deixaré de tenir totes les respostes. Potser ara ja ho intueix. I calla. La intel·ligència infantil està infravalorada. Li agraeixo el silenci. L'observo. Les abraçades d'aquest cos petit i delicat m'han salvat molts dies del desconcert. No ho sap, és clar. Ni tampoc coneix les contradiccions que em genera tenir-lo a la meva vida. Quadrar horaris, repartir temps entre ell, el seu germà, la feina, els altres, el món. Voler-lo a estones i desitjar que no hi sigui, d'altres, però que no hi sigui sabent que tornarà després. No hi ha conciliació. Només renúncia. O a ell. O a la resta.
És el primer dia de curset després de l'estiu i ens hem deixat les xancletes de goma a casa. S'activa la veu silenciosa de mare en estat d'alerta permanent -espero que no hagi agafat fongs als peus; encara se li noten els ulls vermells de l'aigua i els cercles de les ulleres; les hi he ajustat massa; els cabells li fan olor de xampú; els porta molls però com que no fa fred no es refredarà. Que poc sabem dels sentiments dels nostres pares quan érem infants. Vèiem el que feien, el que ens deien. No el cansament, les dificultats que travessaven mentre la meva única preocupació era pentinar nines i pregar perquè no hi hagués caldo per sopar. I de sobte, el nen m'etziba una pregunta: «Què vol dir enveja? Ara no ho recordo...». I començo a riure, a cor què vols, i ell em mira perplex.
És el meu aniversari. La meva mare no falla i m'explica la mateixa anècdota del seu embaràs. Segur que n'hi havia altres però la memòria només n'ha salvat una. És l'única que em queda d'aquella experiència vital. I em felicita un amic i li dic «en vida teva». I se sorprèn de l'expressió perquè sembla vell, però a mi m'agrada. És preciós desitjar a qui et vol bé que la vida el compensi amb més vida. Com m'ha passat a mi.
