L'objectiu final de la política hauria de ser, sí o sí, avançar cap a una societat més justa, on cada vegada hi hagi menys pobres i la classe mitjana guanyi molt més pes. La convocatòria d'eleccions per al 10 de novembre, amb l'aniversari de l'1-0 i la sentència als líders independentistes, serveix per col·locar Catalunya com a eix de la política estatal. Han volgut que aquest fos el monotema, i deixar de costat les propostes que han de servir per avançar cap a més justícia.
Quan encara arrosseguem, amb tota la cruesa, molts dels efectes de la darrera crisi econòmica, ja ens arriben els vents d'un nou alentiment o recessió. L'estat del benestar ha deixat de ser la prioritat perquè no hi ha res més important que avortar les ànsies sobiranistes d'una part significativa de la població catalana. Que el 28,6% dels nens i nenes de Catalunya es trobin en risc d'exclusió hauria d'esdevenir el primer neguit dels polítics. Un nens i nenes que si no tenen la formació adequada i un entorn propici seran adults amb seriosos problemes d'inserció laboral i social. Les conseqüències de l'exclusió es poden expressar de moltes formes i cap de positiva. Les dades sobre la pobresa infantil no ens les proporciona cap partit. Ho fa Unesco, a Catalunya, que està molt per sobre de convocatòries i debat electorals interessats que tenen com a principal objectiu la distribució de cadires de poder. En només dotze mesos, els infants en risc ha crescut el 3,6%, i això que les dades econòmiques generals són bones. És fàcil deduir i entendre que si l'economia, des de fa uns anys va bé, i creix el nombre de pobres, el problema gran és el d'una pèssima distribució de la riquesa. I lamentablement aquest no és el debat perquè, per als grans partits, tot se centra en Catalunya.
També el repte d'avançar cap a una societat més justa l'han de fer seu els partits independentistes, que, a banda de reclamar el dret a l'autodeterminació, han de posar sobre la taula el benestar de les persones amb accions concretes plantejades a curt, mitjà i llarg termini. Molts economistes, i de tots els colors, donen per fet que una Catalunya independent disposaria de més recursos econòmics, però caldria repartir-los bé. I no m'agradaria que els que sortissin gua-nyant d'un nou estatus fossin els que ja tenen les butxaques ben plenes. La realitat, però, és que estem sota el paraigua de l'Espanya autonòmica i que l'escenari de la independència no sembla proper, la qual cosa fa necessària que, a banda de la reivindicació, s'aixequi l'ancora del vaixell de la prosperitat.
La desigual distribució de la riquesa es veu en el dia a dia del Banc dels Aliments i en l'alt nivell de saturació dels serveis socials de les administracions públiques i de les entitats que es dediquen al suport als desafavorits. Aquesta setmana s'ha tornat a fer públic el rànquing de renda per municipis de l'Estat. No sé què deuen tenir en comú poblacions com Pozuelo de Alarcón, amb una renda per cap que supera els 53.000 euros anuals, amb algun dels deu municipis d'Extremadura i d'Andalusia que es mouen al voltant dels 10.000 i 11.000 euros anuals. Tampoc no sé què deuen tenir en comú bona part dels veïns pagesos d'un poble del Penedès amb un parell de famílies adinerades que, gràcies a la seves rendes, acaben de situar el municipi en el segon més ric de l'Estat amb prop de 46.000 euros de mitjana.
Les eleccions han de servir per parlar i proposar. Aquesta vegada, la primera pantalla torna a ser la de Catalunya. I per distreure la ciutadania dels problemes reals, n'havien preparat una segona, l'exhumació de Franco... O els partits toquen de peus a terra o d'aquí a quatre dies els populismes, en forma de personatges simpàtics o extravagants, assumiran uns rols que no els pertoquen.
