Les pedres no fan la ciutat, la fan les persones; però la disposició o el color de les primeres condicionen la vida i fins i tot l'amor i l'humor de les segones; per tant, els qui decideixen la ubicació o les formes de les pedres també influeixen en l'ànim de les persones que hi han de conviure imprimint-hi caràcter, perquè l'entorn sigui més amable, menys acollidor, més humà o menys sostenible.
Déu-n'hi-do la responsabilitat dels arquitectes i urbanistes, o la dels polítics que els marquen les actuacions amb més o menys encert; ara bé, no tan sols de pedres viu la ciutat, hi ha un altre element important: els forats. Manresa en té uns quants, però un dels grossos que ja començaven a cansar és el del sector de la Fàbrica Nova, més que un forat un penya-segat de decepció que engolia les aspiracions de futur abocant-nos a la depressió urbana. Fa uns dies el forat s'ha començat a tapar, primer deixant-hi anar projectes i finalment, que és el més indispensable, recursos; la coalició de govern ha posat en marxa les màquines per tapar el solar de la vergonya, i ha iniciat la reforma viària i urbanística més important de les darreres dècades; una proposta ambiciosa que ha de millorar la qualitat de vida dels veïns, dignificar l'entrada sud pel Pont Vell, provocar les inversions i dinamitzar les perspectives d'un barri encallat, ple de reivindicacions, però sobretot d'aspiracions aturades, fang i forats.
Però és clar, quan s'ha de tapar un forat és inevitable aixecar pols i els veïns han començat a tossir per les contribucions especials que hauran de pagar, encara que La Caixa hi aboqui gairebé tres milions -de res per la propina, que en el fons és el que a ells els suposa aquesta quantitat, encara més quan en seran els màxims beneficiaris com a propietat- i la casa gran prop de mig quilo; la pols se'ls ha ficat el nas pensant que se'ls complica l'aparcament encara que s'hagin previst places gratuïtes per contrarestar, els molesta perquè ja veuen que es formaran boires que dificultaran la mobilitat, i al comerç se'ls ha ficat a casa, veient que caldrà prendre mesures per fer front a la construcció d'una nova gran superfície comercial alimentària a la porta del costat.
La pols emprenya, però és inevitable a l'hora de tapar forats abans de construir per transformar, millorar i avançar; per això cal que a l'hora de començar tothom hi vessi molt diàleg per consolidar uns fonaments de consens; de moment l'Ajuntament sembla que n'està fabricant força i caldrà que en vagin abocant més per ambdues parts. La ciutadania ha d'entendre que la pols és un preu a pagar i una molèstia amb data de caducitat que s'acaba esvaint per deixar pas a un paisatge, endreçat i clar, necessari perquè les persones que fan la ciutat hi puguin continuar vivint, construint i sobretot... respirant futur.
