Aquests dies m'han vingut al cap les reaccions que es van produir a Catalunya quan TV3 va emetre el documental Ciutat Morta. Molts de vostès recordaran que vàrem viure un aquelar-re col·lectiu de com es tractava la informació policial al país. Aquells dies es va qüestionar tot, policia, justícia, premsa, polítics fins al punt que en Jordi Hereu, que ja no era alcalde de Barcelona, semblava un criminal quan els que tenim l'honor de conèixer-lo sabem que és una persona d'una integritat granítica. Aquells dies, de sobte, en Rodrigo Lanza es va convertir en un pobre xicot que havia estat condemnat pel sistema a nou anys de presó per haver deixat tetraplègic un agent de la Guàrdia Urbana. Bé, aquests dies és bo recordar que Rodrigo Lanza és altre cop a la presó per causar la primera víctima mortal del Procés. Efectivament el personatge es va barallar amb un conegut membre de Falange, perquè portava uns tirants amb la bandera d'Espanya, i el va matar amb un barrot de ferro. A les estadístiques aquest mort no surt, perquè els fets del desembre del 2017 van succeir a Saragossa, on el personatge s'havia traslladat a viure.
Per què m'han vingut al cap aquells fets? A una part molt gran de l'independentisme li costa molt d'assumir que una part dels més joves ha decidit fer servir la violència per la causa. Es busquen totes les excuses possibles per negar la realitat. Primer que eren infiltrats. Oi tant, que hi ha infiltrats, i com més dies duri, més n'hi haurà. Que poc els costa als antisistema violents de mig Europa tornar a la seva Barcelona d'on han marxat els últims anys. Després era la policia que actuava desproporcionadament. Segur que podrem trobar episodis aquí o allà en què la policia s'ha excedit. Però els contenidors no els encén la policia, els encenen els joves del país. El que realment els costa d'acceptar és que són aquells nens que anaven agafats de la seva mà a totes les manifestacions, que a l'habitació tenen una col·lecció interminable de marxandatge independentista que ells els han regalat. Aquells nens ja són joves i han dit prou. Ja n'hi ha prou de la revolució dels somriures, que ja n'hi ha prou de performances, per anar fent bullir l'olla, estan convençuts que ha arribat el seu moment, que és el combat de la seva vida. Tant els fa si assoliran la independència, el que sí que saben és que els seus pares han perdut estrepitosament, que l'Estat els ha passat per sobre i que la independència no només és una gran mentida sinó que és una quimera. Se senten enga-nyats i ara estan rabiosos.
I davant d'això que tenim? La crisi del govern més gran que hem tingut des de la restauració de la Generalitat. Compte, no faltaven dues setmanes per a la publicació de la sentència i dimitia el cap dels Mossos, «se sentia amb el suport del conseller però no del govern». Quanta raó tenia. On s'ha vist que un govern abandoni la policia en les seves actuacions i l'únic que demani sigui obrir investigacions per depurar responsabilitats? On s'ha vist que el conseller Buch rebi més suport del govern espanyol que del president que el va nomenar? Ni Dalí hauria estat capaç d'imaginar una situació tan surrealista com aquesta.
Una tarda d'estiu a casa els meus avis materns, amb el dictador encara viu, vaig sentir una frase que no he oblidat: «Quan actua la policia, l'única diferencia entre una de democràtica i una que no ho és està que la democràtica t'atonyina fins a la furgoneta i la no democràtica et continua atonyinat a la furgoneta, a la comissaria i si els convé a la presó». Això dit per algú que havia rebut fort de la policia franquista i s'havia estat uns quants anys a la presó impacta i molt. Com l'he recordadat aquests dies!
I és aquí on arribem al nus del problema actual. Ens podem creure que el govern de Catalunya no és capaç d'entendre que la seva primera obligació és fer complir la Llei i que en funció de les seves responsabilitats no pot fer-se objector de consciència?.
Ens podem creure que ara com ara tenim polítics al govern que, en veure actuar la policia, sota el seu comandament, tenen un greu problema moral i no estan disposats ha assumir que ells són l'autoritat?
Ja n'hi ha prou de fer l'enfadós, què vol dir enfrontar-se al Tribunal Constitucional i alhora demanar diàleg? Prou d'hipocresia, prou de mentides, no enganyeu més els vostres fills, plegueu d'una vegada i deixeu-nos viure en pau.
Visca Catalunya lliure... de manipuladors.
