Fa uns dies la periodista Maruja Tor-res, emblema del progressisme fashion style, va encendre les xarxes amb una piulada que deia als manifestants de les enceses nits de Barcelona que allò que estaven fent ho podien haver fet quan el dictador que ha alçat el vol del Valle de los Caídos encara era viu. L'allau de respostes va ser brutal i una gran majoria li venien a dir: «Perdona, xata, però nosaltres estem fent precisament el que vosaltres no vàreu tenir la valentia de fer». Aquest vosaltres es referia a tota una generació de «marujas i marujos» i altres de posteriors que també hem d'entonar el nostra culpa. S'ha acabat el cuentu de viure del maig del 68 o de les engrunes del 15-M, s'han acabat les excuses de la gauche divine que es fotien fins al cul de gintònics al Bocaccio, reien les gràcies al règim que els permetia creure's transgressors mentre no emprenyessin gaire, o dels que han canviat les concentracions de la Puerta del Sol pels gintònics, ara de disseny i amanits amb cogombre, pagats pel nou estatus adquirit com a fills de la democràcia de la pagueta.

Ja no recordem que fa trenta anys molts d'aquesta generació del marujeo ofès per les mobilitzacions dels joves, també corríem davant els uniformats; nosaltres hem canviat però ells continuen com sempre, com si no hagués passat el temps, eren els anys del no a la guerra, els GAL i el MDT; no és que anem curts de cues de pansa, segurament no hi volem pensar perquè ens avergonyim d'haver acotat el cap, claudicar i haver-nos venut per un plat de transició que ens va procurar pa per a ahir i gana per a avui.

El que hem vist aquests dies al carrer no és poc, és la demanda de les noves generacions a unes respostes que no els hem donat, ni hem tingut el valor de reclamar. És la contesta dels que han crescut amb el no permanent de l'Estat, els que han viscut el robatori d'unes llibertats que creien adquirides, que han descobert la infàmia de viure en un règim on hi ha presos polítics i exiliats, que han vist com els volen convertir el dret a la discrepància en sedició i, és clar, els que s'han cansat de tanta reivindicació menyspreada, de tanta promesa maquillada, de tanta justícia perversa, de tant diàleg silenciós, de tant monòleg cridaner i de tanta política de principis desacreditats.

O estem amb ells o contra ells, el que és clar és que si no obtenen aquestes respostes això s'allargarà unes quantes generacions més, s'enquistarà fins que surti una nova fornada de joves que els retreguin el que ara ells ens retreuen a nosaltres, només que aquesta vegada tinc l'esperança que no som al davant d'una colla de «marujos i marujas» com els que aquests dies diuen que això no va d'independència, segur que no?... doncs va d'això i del dret a la llibertat d'una generació sense gintònic però amb molta dignitat.