I ara, què ?

Dit això, fa força dies que escoltem tota mena de reflexions, debats, crítiques, propostes, i per descomptat auguris de com aniran les coses, d'ara endavant. Hi ha un gran nombre de tertulians «a sou» que diuen el que els fan dir, així com articulistes que deixen l'objectivitat a casa, per convertir-se en fidels seguidors de la causa independentista, anunciant «la bona nova» cada sis mesos. Així hem passat set anys, i no veig que «la causa» hagi avançat gaire. Més aviat tot el contrari.

Com a simple nota numèrica, si en el referèndum de l'1-O, agafat com a gran referent, a nivell de resultats, els vots favorables varen arribar als dos milions, en aquestes generals la suma dels tres partits (ERC, Junts x Cat, CUP) ha estat d'un milió sis-cents quaranta-dos mil seixanta-tres. És a dir, uns quatre-cents mil vots menys.

A nivell de representació parlamentària, pugen un diputat, fins als vint-i-tres, però tampoc arriben ni superen la meitat de la representació a tot Catalunya i queden amb un 42,59 % dels vots emesos, lluny de la meitat que havien volgut assolir. És un bon resultat? Sí, en efecte. Res a dir. Ara bé, aquesta representació tindrà un paper rellevant a les noves Corts Generals? Temo que no. Encara més, estic convençut que els set diputats del PNB obtindran un molt major rendiment que aquests vint-i-tres d'aquí.

En política, el nombre és important, però molt més l'estratègia i el bon ús que es fa de la representació obtinguda. Ho he repetit mil vegades, la sana enveja que em produeix el PNB, al llarg de la seva extensa trajectòria. Ha sabut aprofitar, en cada moment, les millor opcions per situar-se en el millor lloc, i negociar les millors condicions per al seu país, a diferència del que han fet els partits independentistes aquí. Ara ho tornaran a fer, com podrem veure en molt pocs dies.

Tampoc ha estat una mostra d'astúcia la trajectòria enrevessada, plena de contradiccions i estira-i-arronses, dels partits independentistes, en matèria de protestes per la sentència del TC. La pugna entre partits els ha portat a una cursa de mobilitzacions, concentracions, performances, i altres moviments, que ni s'han entès ni han aportat cap solució a la causa. Al contrari. La inflamació produïda, amb els llargs, intensos i en algunes ocasions violents aldarulls, ha produït uns efectes secundaris molt perjudicials, per a tots, però molt especialment per a la causa independentista.

L'espectacular creixement de Vox s'explica, en bona part, per l'acolliment de vots emprenyats, indignats, partidaris de la mà dura, contra el que han vist i escoltat en tots els mitjans de comunicació. Aquesta enorme presència parlamentària complicarà la recerca de vies de normalització de la «causa catalana». Cada decisió, cada proposta, cada inversió, cada modificació de lleis que continguin aspectes positius per a Catalunya, seran revisats i torpedinats, a tots els nivells.

I tanmateix, la via passa per reconèixer els errors comesos, per les dues parts en conflicte, i la recerca de solucions. Tardarem anys a retrobar la normalitat. Segurament un parell de generacions, si per les dues bandes hi ha voluntat d'arribar-hi, però, de moment, deixar el país en mans de persones alienes al govern és la manera segura de no aconseguir-ho. Quan un govern no exerceix, n'hi ha d'altres que ocupen el seu lloc, i porten la revolta cap a objectius que semblen voler assolir el principi de «com pitjor, millor». Aquesta via topa i toparà contra un mur infranquejable, que deixarà molt malparat el país i la seva gent. I l'esgotament és visible, a tots els nivells. Continuar uns anys més per aquesta via, produirà danys innecessaris, frustracions immenses, i cap solució. La unilateralitat no té cap possibilitat de reeixir. I qui dubtava de la correlació de forces, pot tornar a comptar els resultats obtinguts diumenge. Vàrem tornar-nos a comptar, vàrem tornar a decidir.