Guardo l'últim article de Montserrat Roig. Per què? No sabria dir-ho exactament. És un article publicat al diari Avui el dissabte 9 de novembre del 1991. Jo tenia 27 anys i ella va morir l'endemà, diumenge 10 de novembre. Aquesta setmana se n'han complert 28 anys. És un petit i bonic article, com tots els seus, i punyent, com tots els seus, que es titula «Un múscul traïdor». I parla del cor. I de la maldat dels que no en tenen. I també de Shakespeare i de com descobrir i entendre els sentiments. La seva secció es deia «Un pensament de sal, un pessic de pebre». Jo no sabia que l'endemà d'aquell article s'aturaria el seu, de cor. Ho sabia ella? Probablement sí. Tant se val, ara, el que és clar és el que va fer bategar lúcidament fins al darrer instant. Li devem moltes coses, a Montserrat Roig. Cada dia més. Jo li dec aquesta consciència de dona tan feminista que ara en diríem empoderada, acompanyada d'una tenacitat absoluta i d'una tendresa infinita. Ens faria molta falta, ara, la Montserrat Roig, dona, al capdavant de tot. O potser al darrere de tot. Escriptora, periodista, coherent i lluitadora, me la imagino contenta, pels avenços de gènere, i tristíssima pel poc trajecte recorregut, de veritat, amb tots aquests avenços. I espaordida, ara mateix, pels 52. Ja saben de què parlo. Fuck Vox. M'ha acompanyat tota la setmana, la Roig, des que diumenge passat s'ha escaigut l'aniversari de la seva mort i he anat, decidit, a una petita capsa on guardo uns quants tresors de vida, de la meva vida, i allà dins, intacte, m'ha sortit el retall doblegat i groguenc del diari Avui amb l'article de la Montserrat Roig fent compa-nyia a... petits tresors que preservo perquè, un dia, i tampoc sé ben bé per què, vaig desar-los allà per alguna raó o una altra. O cap. Buscant la Roig he trobat un joc de miralls de la meva vida: entre d'altres, unes cartes-postal manuscrites que em va escriure el gran Xesco Boix, una cartilla militar d'un servei -militar- que no vaig fer, les úniques fotos que conservo de mi mateix pelut i barbut i guitarra en mà, una pàgina de diari on surten els meus dos fills dins d'un camió de bombers amb el pallasso Tortell Poltrona. I també un rellotge de butxaca, amb cadena, que ara seria vintage i que potser per això ara, potser, el tornaré a fer servir. Tresors. Guardem tresors i potser el valor que tenen és si, sobretot, en guardem pocs, si els triem, si tenen significat d'aquell que emociona quan un dia, pel que sigui, els obres, te'ls trobes, t'hi trobes i, t'hi reconeguis o no, resulta que ets o eres tu i et diuen coses significativament vitals, com totes les que sortien de l'ànima lúcida de la Montserrat Roig abans que un múscul, no sé si traïdor o no però sí prematur, ens deixés orfes d'ella. Avui, i sempre, la reivindico. Torno a desar la capsa. No oblideu els vostres tresors.