Som, és el lema del XIV Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya, que tindrà lloc aquest cap de setmana a Barcelona. El PSC, el segon partit en suport electoral al nostre país, en aquest moment, i el primer en nombre de militants, molt a prop dels quinze mil afiliats al corrent de pagament. Certament, el PSC és un partit que alguns voldrien veure mort i enterrat però que continua tenint una mala salut de fer-ro, i com no podia ser d'altra forma, continua sent central en la vida política del nostre país. Perquè entenguem les magnituds, en l'última consulta que Esquerra fa fer als seus militants, fa ben poques setmanes, eren convocats i convocades a les urnes poc més de vuit mil persones.
Tot el procés de bogeria col·lectiva que Catalunya ha viscut des de 2014 ha fet patir les costures del partit. I s'han viscut moments de molta tensió interna que han portat a un grapat d'escissions formades per petits grups de companys que es sentien als extrems de l'eix nacional. La majoria dels prop de deu mil que van marxar ho van fer de manera individual i ho van fer a casa seva, decidint d'abandonar l'activitat política. Altres, molt menys, van decidir integrar-se a petits partits formats al voltant d'una antiga figura institucional del partit. I altres s'integraren a partits ja existents bàsicament ERC, per una banda, o Cs, per l'altra.
Personalment, jo formava part de la direcció del partit en aquells tumultuosos dies i alguna responsabilitat dec tenir en aquells microtrencaments, i per més que li he donat voltes no soc capaç de saber trobar la manera que s'hagués pogut evitat sense trair els principis fundacionals del nostre partit. En aquells moments vaig prendre una decisió personalment molt dolorosa, però em va semblar que era el millor que podia fer, vaig deixar totes les meves responsabilitats orgàniques i institucionals, d'una manera ordenada, perquè companys que no haguessin estat els més directes responsables d'aquella calamitat assumissin el lideratge del partit.
Curiosament, en aquell moment va aparèixer un dels millors cervells de la política que he conegut, Miquel Iceta, ell no havia abandonat la política, tot i que un parell d'anys abans, veient que la majoria del partit en l'anterior Congrés es decantava per Pere Navarro, va fer un pas al costat. La seva tornada després de la renúncia del primer secretari i de qui semblava la successora abandonés en l'últim moment, va ser un bàlsam.
De mica en mica, en Miquel i el seu equip, amb saba nova, van saber assumir la situació, han pencat moltíssim, s'han tret de sobre complexos que encotillaven, han fet apostes polítiques arriscades i han sabut recosir el partit perquè aquest estigui en les condicions en què està avui.
I On som ara? Som l'alternativa a l'actual govern nacional-populista, que continua insistint en un projecte polític que porta el país al fracàs més absolut, sabent que en poc temps ens veurem obligats a donar explicacions als nostres fills i nets.
Ells sí que saben que som la seva alternativa, per això ens intenten desacreditar a la mínima que poden, ja sigui per fets reals o inventats, tant se val. Ells saben que l'única sortida a la situació de disbauxa actual passa per articular una nova majoria a Catalunya al voltant del PSC i tenen pànic que els ciutadans, tots els ciutadans, en ser cridats a les urnes, ens ho demanin.
Aleshores és quan caldrà aplicar les resolucions que aquest cap de setmana haurem fet entre tots i totes. Bona feina, el país ho necessita.
