No deixeu mai que us diguin que el que feu és insignificant», afirmava Desmond Tutu -premi Nobel de la pau 1984-, frase amb la qual tancava el recuperat Albert Martí, de l'Associació Amics de la Unesco de Manresa, la taula rodona «Els Drets Humans avui a Catalu-nya», al Centre Cultural el Casino, en celebrar-se'n el dia internacional. Repassa alguns articles de la Declaració Universal (1948) i acaba afirmant: «Res no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s'hi anuncien». Laura Masvidal, companya de Quim Forn, pres polític de l'Estat espanyol, va parlar en representació de l'Associació Catalana dels Drets Civils, creada per les famílies dels presos i dels exiliats polítics: «Ens hi hem vist obligats, per defensar els seus drets civils». Entén que és present a la taula com a testimoni personal del que viu, un compromís de per vida en defensa dels Drets Humans. «Aquells que ens pensàvem que els teníem garantits, hem vist com tot trontolla, quan des del poder s'abusa del sistema». La intolerància comença abans de l'1-O amb el tancament de webs i qüestionar el dret de manifestació per aixafar drets col·lectius d'una societat democràtica, que a Catalunya perilla en haver-hi represàlies per opinar diferent i criminalitzar la dissidència. Masvidal decideix lluitar pels Drets Humans des de la responsabilitat individual, perquè és el que els dignifica com a persones. El sobreesforç per no normalitzar la limitació en Drets Humans els permet trobar eines lentes que donen el seu fruit, fins i tot a Nacions Unides, «on és cert que els estats utilitzen com a pàtines per netejar-se la cara», però «la nostra veu arriba i això ens conforta i ens fa tenir confiança. Sabem que els incomoda i els fa pujar els colors».
Sònia Olivella, advocada penalista de l'Associació Irídia, que des de fa quatre anys lluita per la defensa dels drets humans, civils i polítics, valora haver-los aconseguit, però reflexiona i s'adona que tot i que sempre haurien d'estar garantits, la realitat demostra que no és així. Si l'ONU ha declarat que el dret de protesta és fonamental, s'ha de defensar fins i tot en l'àmbit internacional encara que a vegades desil·lusioni. Evidencia que per fer un pas endavant i moure's, sempre ha estat obra de la societat civil. Irídia planta cara a «la violència institucional de policies o funcionaris de presons» i busca incentius vitals per avançar. Critica la manca d'un judici just per l'1-O, «amb un tribunal no competent, que defuig el dret a recurs que s'ha vulnerat sistemàticament, la negació del principi de contradicció, amb imatges inqüestionables que no es van admetre com a prova», com han observat les instàncies internacionals. Explica que la resposta a la sentència ha estat la «brutalitat policial», amb lesions greus per bales de goma de la policia estatal o de foam de la Brimo dels Mossos, que «no només afecten la integritat física, sinó la moral, per la persecució política en molts casos dels manifestants, que només s'entén en un context de repressió, completament estudiat per desarticular la capacitat d'organització». Hi ha drets pilars que si es trenquen es posa fi a la democràcia: drets de manifestació i de llibertat d'expressió per intentar canviar les coses, amb una justícia justa: «Si aquests drets cauen, la resta ho fan per si mateixos».
Xavier Rius Sant, periodista expert en l'extrema dreta, analista de política internacional, resident a Moià, va explicar com la vida ha enfonsat les famílies dels presos polítics. Analitza l'enyorança de la ultradreta franquista, a qui beneficia el descrèdit de la política. Com s'explica que l'Ajuntament de Barcelona no es pugui presentar com a acusació particular a la ciutat pels fets de l'1-O i en canvi Vox, mitjançant Ortega Smith, pugui ser en el procés? On és el cordó sanitari democràtic? El procés català ha qüestionat la unitat d'Espanya, que només ha sabut defensar-se amb testosterona, tot i que els independentistes no van saber llegir els suports externs del marc internacional, però tampoc els interns reals. Espanya ha estat venjativa perquè Catalunya va funcionar com un estat amb els atemptats del 17 d'agost del 2017 i el CNI va ser humiliat perquè va ser incapaç de trobar les urnes. Van fracassar i van donar suport a l'«A por ellos». Ara estem en una situació d'involució.
