La compareixença al Parlament de sis membres empresonats del govern Puigdemont va tenir el valor emocional de veure'ls i escoltar la seva veu per primera vegada des del judici (no se'ls poden fer entrevistes enregistrades), alhora que el valor propagandístic que es buscava en citar-los a la comissió que investiga l'aplicació de l'article 155, a la qual només assisteixen els independentistes i els comuns. Però més enllà d'aquestes dues utilitats, la seva intervenció va llançar un missatge inequívoc: el temps de presó que acumulen i la perspectiva dels anys que encara els resten per complir no han doblegat ni un mil·límetre la seva enteresa. En aquest sentit, l'inici de la sessió a càrrec d'Oriol Junqueras va ser espectacular: no se li detectava ni gota de fatiga, dubte o desesperança, i en molts aspectes la seva intervenció la podia haver pronunciat fa 27 mesos. Aquest capteniment envia un missatge de fermesa de l'independentisme en els seus objectius i en la seva voluntat de mobilització, i anuncia que ni l'aplicació del 155 ni tots els processos judicials en marxa no canviaran la determinació de centenars de milers de persones mobilitzades i de dos milions d'electors partidaris de la república. Una mala notícia per als qui creien escapçat el moviment i que dia sí, dia també, s'adonen que tal cosa no va passar.
Els problemes de l'independentisme no procedeixen de tenir a la presó o a l'exili alguns dels seus millors dirigents, ni d'haver patit un 155, sinó de la dificultat per pair el que va passar a partir del referèndum de l'1 d'octubre. Si aquella va ser una jornada victoriosa -i els presos, exiliats i processats en són la demostració, en la mesura en què expressen la ràbia de l'adversari-, les setmanes següents van significar la progressiva constatació de dos fets: un, que el projecte no tenia prou força al darrere per imposar-se a un Estat que només en els somnis dels fabuladors estava en crisi; l'altre, que no hi havia una estratègia acordada per fer front a aquest obstacle cabdal. L'octubre del 2017 va ser una fugida endavant sense objectiu, i com a tal va acabar malament, però persisteix el desacord estratègic sobre la forma d'enfrontar-se a la certesa que les forces són insuficients ara com ara. Dilluns va esclatar d'una manera penosa, i ahir hi va haver treva per respecte als empresonats, però la contradicció persisteix, alimentada pel fet que, mentre fan plans, tocarà administrar autonomia.
