Centrar el Procés en aspectes identitaris és caure en el parany del sector reaccionari de l'Estat. El caràcter català pragmàtic i progressista, i el castellà intransigent i conservador, és el paradigma dels tòpics. Cal llegir la història en clau econòmica.
Felip V significa la imposició del model francès d'estat-nació, de caire absolutista, amb matriu castellana, a la resta de realitats nacionals. Va fer seva la frase del seu avi Lluís XIV «El Estado soy yo». El model de centralisme absolutista Borbó va ser el botxí, amb Ferran VII, de les idees lliberals, amb l'aniquilació amb traïdoria dels ideals reflectits a la Constitució de Cadis. Més tard, el lema carlista «Por Dios, por la Patria y el Rey», fixa un ideari encara vigent en algun partit polític.
L'agonia per la pèrdua del model econòmic colonial porta greus crisis socials i polítiques, el cop d'estat del 36, la guerra civil, una dictadura feixista de nacionalcatolicisme i l'ostracisme internacional durant decennis. L'escut d'Espanya incorpora l'«Una, Grande y Libre», i nega amb «Una» la pluralitat nacional, amb «Grande» la pèrdua de l'imperi i amb «Libre» la mateixa dictadura.
Als anys 60 la indústria catalana actua de motor de canvi de l'economia, genera una immigració interna que ens portarà a una nova realitat social identitària. Els poders fàctics es concentren a Madrid, i mantenen el concepte absolutista de l'Estat. Qui no recorda La escopeta nacional de Berlanga?
La solució per blanquejar la successió del règim va ser la reinstauració de la monarquia borbònica. «Todo atado y bien atado». L'anomenada Transició a una monarquia parlamentària és de facto acceptar que una oligarquia democràtica és un concepte creïble, en lloc d'un oxímoron de calaix. La Constitució va tenir una proactiva participació del maldestre pragmatisme català, i es va cedir l'oportunitat d'un concert econòmic com el basc, en una confiança ingènua vers el respecte institucional del nou règim en la interpretació generosa, inclusiva i oberta, del model territorial. Greu error. L'Estat real, que conserva la matriu centralista, defensarà els seu status quo per sobre de cap altra consideració.
En la Constitució, no ho oblidem, també recau el contracte laboral de la monarquia, i esdevé sagrada, per mandat diví, en la interpretació de la unitat territorial. Repetir constantment «España es un estado democrático y de derecho» fa palès que quelcom que no funciona. La Constitució ens va portar l'Estat de les Autonomies, o la manera de menystenir les reivindicacions de les nacionalitats històriques. Un «café para todos». La invenció de la Comunidad Autónoma de Madrid és el cavall de Troia que fa trontollar el sistema. Algú s'imagina Barcelona com una comunitat autònoma al marge de Catalunya? És que Madrid, a part de capital, no és a Castella?
La superposició, afinitat i connivència tàcita entre els poders de l'Estat i la Comunitat de Madrid, amb el PP, són la clau dels actuals conflictes territorials. J. M. Aznar, polític de reconegut tarannà «conciliador», i pare putatiu de l'actual Procés, va declarar: «Madrid tiene el esqueleto, pero le falta el músculo». La política recentralitzadora del PP ha estat ferotge i sostinguda, ha dinamitat el consens progressista sobre el model econòmic territorial. Un exemple: l'Eix Ferroviari Mediterrani segueix en via morta, i Barcelona i València, segona i tercera ciutats de l'Estat, segueixen sense connexió amb AVE. La Comunitat Autònoma de Madrid, amb complicitat inversora de l'Estat, ha estat aplicant un dúmping fiscal, descarat, tolerat i insolidari, amb prebendes fiscals a empreses, corporacions i particulars. Retorn a l'absolutisme centralista.
En aquest escenari, les reivindicacions catalanes són de pura supervivència, i afecten tots els catalans sigui quin sigui el seu origen. Si ens tanquem en el cabreig emocional per la repressió de la dignitat identitària, els arbres no ens deixaran veure el bosc.
