Per a bé i per a mal, un dels efectes del procés sobiranista que s'ha desencadenat en els dar-rers anys a Catalunya és que ha fet caure moltes màscares i ha fet posar en evidència moltes febleses del sistema i moltes presumptes conviccions personals. Sotmesa a una pressió desconeguda, la democràcia espanyola ha revelat la seva ànima profunda i tothom ha pogut comprovar fins a quin punt l'herència del franquisme encara perviu en moltes persones i en moltes institucions de l'Estat. Que una considerable massa social hagi tingut l'atreviment de plantejar des de Catalunya una aspiració legítima que qüestionava tot el mapa polític ens ha fet adonar que molta gent, allà i aquí, està disposada a sacrificar davant l'altar de la unitat de la pàtria espanyola no sols drets reconeguts a la constitució sinó principis bàsics de qualsevol sistema democràtic.
Un cas revelador del que ha passat i està passant encara és l'actitud de la fiscalia davant la concessió de permisos penitenciaris als independentistes condemnats pel Tribunal Suprem. D'una banda, hi ha una realitat indiscutible que és el caràcter polític de les reivindicacions del moviment sobiranista, que converteix els presos en culpables no pas per delictes comuns sinó, en tot cas, per actes de desobediència civil. De l'altra, hi ha la lògica d'un sistema judicial ancorat en el franquisme que es nega a reconèixer tal caràcter a les accions dels independentistes.
Per això darrer, potser no ens hauria de sorprendre tant que la fiscalia exigeixi un penediment exprés dels presos per poder-los atorgar els permisos previstos en la legislació penitenciària. Potser per això mateix, tampoc no ens hauríem de quedar tan estupefactes quan un fiscal considera que Jordi Cuixart té «importants distorsions cognitives» i el compara a casos d'homicidi o d'agressió sexual. I és que el fiscal i Cuixart viuen en esferes radicalment diferents i es mouen per lògiques personals i institucionals que no poden trobar-se de cap manera.
Per al fiscal, que es nega a acceptar el caràcter polític del problema, tots els delictes són aparentment iguals, perquè acceptar que darrere de l'independentisme hi ha una motivació altruista i democràtica seria tant com desmuntar tota la farsa en què s'ha sostingut la repressió exercida pels aparells de l'Estat espanyol.
Sempre s'ha representat la justícia com una dona que porta els ulls tapats. Però sembla que alguns jutges i fiscals identifiquen aquesta simbologia perfectament comprensible amb una obcecació malaltissa que es nega a acceptar la realitat de la societat a la qual pretén servir i que, si és democràtica, té en la seva pròpia essència la pluralitat de pensament i d'acció dels ciutadans. La justícia es tapa els ulls per no fer discriminacions entre els anomenats «justiciables», no per convertir-se en una màquina sotmesa a un prejudici ideològic de signe autoritari que la fa insensible a l'exercici dels principis que fonamenten una democràcia.
Quina paradoxa. Sigui quina sigui la ideologia de qualsevol observador, tothom qui coneix una mica Jordi Cuixart i el seu pensament sap perfectament que es tracta d'una persona coherent i valenta, que precisament es caracteritza per la intel·ligència i la clarividència del seu raonament i per la convicció profunda que guia tots i cadascun dels seus passos. Cuixart, condemnat de manera ignominiosa, comprèn perfectament el que està passant a Catalunya i Espanya, potser millor que moltes persones que van vestides amb toga i que tenen per ofici fer justícia: és evident, doncs, que el que té una «important distorsió cognitiva» és un fiscal obcecat que no pot o no vol entendre res.
