No es pot elevar l'anècdota a categoria, però el fet és simptomàtic. Ahir publicàvem en aquest diari que l'oficina de la Plataforma dels Aliments de Manresa havia estat objecte d'un robatori la nit de dilluns a dimarts. És evident que crida l'atenció, no tant per la dimensió del fet en si, com pel context. En aquest cas, no pel contingut, sinó pel continent. En altres temps, el colmo del robatori depriment (per definir-ho d'alguna manera), eren els diners d'un cec i/o la caixeta de l'almoina d'una església. Per a qui encara no ho conegui, l'espai objecte del furt és la seu on un grup de voluntaris obre dos dies a la setmana les seves portes per facilitar aliments i productes de primera necessitat a centenars de persones que, malauradament, han quedat clarament per sota del llindar de la pobresa i els és fonamental aquest cop de mà. Ja fa onze anys que es va posar en marxa, i més d'una dècada després la seva activitat encara és indispensable. El lladre (o lladres) en van forçar la porta d'un pati interior i, tot plegat, se'n va endur 250 euros, un ordinador portàtil i material d'oficina, com ara retoladors, bolígrafs, sobres i caixes de fulls DIN A4. No és pas un fet per fer-hi broma, ans al contrari, és ben trist. Robar en el terreny de les necessitats més bàsiques diu molt d'on som encara. És anecdòtic, però fa pensar.
