Hi ha escriptors i artistes orientats a la creació de bellesa, des de la convicció que d'aquesta manera contribueixen a dignificar l'existència humana. Aquest és el cas d'un dels nostres autors més notables, Vicenç Llorca, que ha publicat una obra poètica, narrativa i assagística important. Ara s'ha editat, amb el títol La frase immutable. Poemes escollits (1987-2019), una valuosa selecció dels seus poemes, agrupats per llibres, duta a terme per ell mateix, amb la particularitat que n'inclou reeixides versions castellanes a cura de traductors tan acreditats com Rosa Lentini, Jordi Virallonga, Montserrat Gibert , Antonio García Lorente, Toni Quero i també Vicenç Llorca. El volum, encapçalat per una pintura del gran artista Joan Pasqual, ens arriba a les mans amb un pròleg de Josep Maria Ripoll i un epíleg d'Àngels Gregori, dues veus amb una sòlida autoritat dins del nostre món literari, que ens aporten encertades claus d'aproximació a la poesia de Llorca, que es caracteritza per una confluència de classicisme i contemporaneïtat, de sentit estètic i d'espiritualitat. Quan llegim Llorca, hi percebem un home d'una profunda cultura i d'un vitalisme mediterrani, amb anhel de perfecció, però sense que aquesta exigència comporti un intel·lectualisme embafador. Dins del textos de Llorca, hi sovinteja l'experiència del viatge, la concepció de la vida com un itinerari que és bo eixamplar amb el coneixement d'altres geografies. Llorca és, a més, un autor que ha reflexionat d'una manera convincent sobre el fet d'escriure. En avançar per les pàgines d'aquesta utilíssima antologia personal, comprenem la dimensió metafísica i intimista de la producció poètica de Llorca («D'on hem vingut, on som, cap a on morim»), però alhora són notoris els ponts que obre constantment al lector perquè pugui intuir-hi ressons del seu propi món. En aquesta tria, Llorca ha incorporat alguns dels seus poemes més representatius, exponents de la qualitat i l'ambició de la seva literatura, com Pregària al Bryce Canyon, que s'inicia així: «Digue'm que no morim,/que només anem a cercar/aigua de lluna» i que té una conclusió magistral en aquests versos: «Digues que no morim,/ que només has anat/ a calmar tanta set que tenim d'astres». I hi podem afegir És hora de ploure: «Què romandrà de mi que en l'aire prengui forma/ de flama de ponent, o dins la nit auguri/ un pensament nascut en la llum d'una estrella?» Precisament un dels trets que defineixen la poesia de Llorca és la cerca de la llum, com queda palès en el seu magnífic Confiança de la llum. Vicenç Llorca és, com he assenyalat, un poeta rigorós, però no pas fred. Ben al contrari, la tendresa hi assumeix un protagonisme recurrent. N'és un exemple paradigmàtic el conjunt de textos corprenedors que dedica a l'adopció d'un fill. N'esmento com a tast el seu esplèndid Venir infant: «L'infant que viu en mi ha vingut amb tu/.../Quan vens, soc jo que vinc de mi mateix». Però la tendresa també té dins la poesia de Llorca una expressió nítidament eròtica, com a Olor de foc.