Si sabessis què pot donar-te Déu

«Dona'm aigua!». Poc podia imaginar-se aquella dona que casualment es trobà amb Jesús que aquesta petició li canviaria la vida. «Tu, un jueu, em demanes aigua a mi que soc una samaritana?» Aquella dona ho tenia molt clar allò de «a l'enemic ni aigua». El jueu era l'adversari odiat del seu poble.

«Si sabessis què pot donar-te qui t'ha demanat aigua, series tu que li demanaries aigua viva». I no entén res. Em demanes aigua a mi i tu m'ofereixes «aigua viva»: D'on la trauràs? Aquest pou és fondo i no tens gerra ni corda. I no és només curiositat. El diàleg amb Jesús li fa descobrir que la «seva set», que el desig de que la vida li somrigués, li fos fàcil, li donés tota mena de satisfaccions, fins i tot aquelles que, diguem-ho així, el poble condemnava, tenia una resposta. I aquella dona, convençuda de la veritat de Jesús, convidarà els seus veïns a escoltar el missatge de Jesús. I se'l creuran. I tant que se'l van creure!

I nosaltres? Quantes vegades hem desitjat satisfer la nostra set de tot allò que és plaer, comoditat, poder, riquesa,.... ? I no acabem d'escoltar la Paraula: «Qui veu aigua d'aquesta tornarà a tenir més set. L'aigua que jo li puc donar raja fins la vida eterna!». I la voldríem tots aquesta aigua! I la tenim. La quaresma és la crida de Déu. Pasqua és la seva donació. El «nostre pou» deixarà de ser eixarreït. Hi tenim l'aigua de la fe. «Crist va tenir una set tan ardent de la set d'aquella dona -de tots i cadascun de nosaltres- que va encendre en el seu cor el foc de l'amor diví».

Som cristians. Hem de ser «fonts d'aigua viva». Potser hem fet malbé l'aigua de l'amor humà, de la veritat, de la germanor, de l'esperança. Cal que compartim l'amor que Déu ens té. El Baptisme ens ha convertit en «fonts d'aigua viva». Cal que ho vivim amb totes les conseqüències.