Sabíem que el 2020 era un any de traspàs. El febrer, un dia més. El que ningú havia previst era que l'any tindria 11 mesos, o 10, o 9, o 8. Hem entrat a la segona quinzena de març amb el calendari aturat. Res, o gairebé res, no compta. Fins i tot no corren els dies per pagar les multes de trànsit. Ningú no sap quantes setmanes, ni mesos, tindrà aquest 2020. Una de les principals feines dels que teletreballen és mirar el calendari, remirar-lo i tornar-lo a mirar. Això un munt de vegades al dia i a la setmana per mirar de trobar el forat idoni per encabir aquella activitat que el virus ha obligat a ajornar.
Al llarg de la història hi ha hagut diferents tipus de calendari. Diferents civilitzacions han fet prevaldre el seu, normalment a partir de criteris astronòmics. D'altres han volgut ser diferents i inventar la sopa d'all, com el calendari revolucionari soviètic, que el van imposar del 1929 al 1940, amb la voluntat d'incrementar la producció industrial, minimitzar la celebracions religioses i fer que el descans laboral fos alternatiu. L'invent de la setmana de cinc dies no va funcionar. El calendari gregorià, el vigent, va fer recuperar als soviètics les setmanes de set dies i els anys de 365, excepte el de traspàs.
L'any 2020 serà l'any del calendari boig. El Corte Inglés i les grans cadenes han hagut d'es-borrar el Dia del Pare. Els directius d'aquestes empreses, a hores d'ara i des de casa, ja deuen tenir sobre la taula Dies del Pare alternatius per compensar la caiguda d'ingressos. Per Setmana Santa hi podrà haver pregàries i poca cosa més. Ja s'avança, però, que moltes processons seran per a més endavant i d'acció de gràcies, com les que es feien antigament en acabar les guerres o les epidèmies. Sant Jordi no té dia, però se celebrarà al carrer amb llibres i roses. La lliga de futbol continuarà, quan sigui, tot i que arribi al juliol. El bàsquet, més o menys, igual. La selectivitat, les matriculacions i tot l'àmbit d'educació mira desesperadament el calendari. Si tot s'ajorna, la feina ara és trobar dates idònies, qui ningú no sap quines són perquè l'evolució de l'epidèmia és incerta.
Hi haurà dos, tres o quatre mesos d'aquest 2020 que s'hauran eliminat. Moltes de les activitats d'aquesta primavera s'estan pensant de cara a la tardor, especialment festes, festivals i tot tipus d'activitats culturals. El calendari boig d'enguany hauria de passar de 30 a 60 dies l'octubre i el novembre o fer que els dies tinguessin 48 hores per encabir tot allò que hem deixat de fer a la primavera. Encara ningú no s'ha atrevit a donar com a hàbil l'agost. Tot fa indicar que, malgrat l'economia i que el mon s'hagi ensorrat, l'agost no deixarà de ser el mes de les vacances. Hi ha coses sagrades.
Tot el que està passant ara, ningú no ho havia anunciat per a aquest 2020, ni els que es dediquen professionalment a fer les prediccions més catastrofistes. Sí que els científics i ben informats saben que les pandèmies són les grans amenaces de present i de futur, més que el càncer i altres malalties que poc o molt es comencen a controlar. Ningú, però, havia posat el coronavirus a la nostra agenda. Per tant, amb el virus escampat pel territori, no hi ha ningú, per molt poder que tingui, que sigui capaç d'endreçar el calendari.
L'any del calendari boig encara ens depara moltes sorpreses i incògnites. Què passarà l'endemà que el món torni a rutllar? Què haurà canviat? Tornarem a viatjar i a consumir en hotels, restaurants i bars amb la mateixa intensitat? Serem capaços de destriar entre allò essencial i allò superflu? Invertirem més en ciència que en algunes infraestructures inútils? Viurem de manera diferent o, al cap de poques setmanes, aquest episodi serà una epopeia més per explicar en el futur? L'únic segur és que tornaran els petons i les abraçades.
