A final dels anys seixanta Luis Eduardo Aute va publicar un single amb una de les seves primeres cançons, titulada Dónde estará la verdad. Parlo d'uns anys en què l'única veritat era l'oficial i la censura reprimia drets i llibertats. No va ser fins molt temps després, una lluminosa tarda de juny del 2005, que, amb motiu d'una entrevista per a la revista Ell Pou de la Gallina, vaig poder-li demanar si ja havia trobat la veritat. Em va mirar amb aquells ullets de nen murri, va exhalar una bafarada de fum camelià i va dir que si ara fos a fer no l'escriuria, aquella cançó. Va dir que no hi creia, en allò que la gent anomena la veritat. Que el mateix opinava sobre la raó. Tampoc no hi creia. Segons ell, el racionalisme era un exercici saludable per no perdre l'oremus i, d'altra banda, ningú li havia sabut demostrar que la raó és raonable. Perquè, deia ell, ¿des de quin punt de vista diem que una cosa és raonable o no ho és? Sostenia que el mateix concepte de raonable és una convenció i que el cosmos no hi entén, de raons. Deia que tots ens trobem penjats dalt un globus que gira sobre ell mateix, sense moure's mai de lloc. Malgrat aquesta visió escèptica del món, no s'estava de proclamar el seu compromís social i artístic, així com el seu ideari polític. Deia sentir-se d'esquerres «de postpartit». Per a ell, ser d'esquerres volia dir posar-ho tot en qüestió, començant pel poder, que considerava de dretes. Per això estava tan en desacord amb aquell eslògan tan seixanta-vuitista de «la imaginació al poder.» Ell estava per la imaginació con-tra el poder, perquè «quan la imaginació arriba al poder es converteix en un ens conservador d'una sèrie de clixés que queden obsolets tan bon punt comença a administrar el poder, ja que el poder s'administra amb lleis, repressió i l'exèrcit». I opinava que, com a artistes, «la nostra missió és fer sempre costat als que pateixen la història enfront dels que la fan». Així era i així pensava aquest home de pensament obert i integrador, transgressor i generós, expert en l'art de la paraula, la pintura, la cançó. Algú capaç de parlar de tot i d'interrompre l'entrevistador, a mitja entrevista, per proposar parlar-li de tu a tu i de les coses de casa, com dos vells amics retrobats d'un temps passat, i no com dos estranys que s'acaben de conèixer.