No és bona idea canviar el capità del vaixell enmig de la tempesta; ja suggeria el manresà accidental Ignasi de Loiola no fer mudança en temps de desolació. Però això no és motiu per renunciar al dret (i al deure) de crítica, ni per deixar d'assenyalar que el Govern espanyol està mostrant més autoritarisme que autoritat.
Les autonomies li planten cara, i no només la catalana, la reticència de la qual forma part del paisatge, sinó totes les que no estan subjectes per la disciplina de partit del president. Per compensar aquesta feblesa, Sánchez, Illa i els altres esmenten constantment la centralització de competències que estableix l'estat d'alarma, sense que ningú se senti gaire impressionat pel recordatori.
I potser per aquesta mateixa confusió entre tenir autoritat o mostrar-se autoritari no han reaccionat amb la contundència esperable a la frase del general José Manuel Santiago, el de la Guàrdia Civil de les rodes de premsa, sobre la seva feina a internet per «minimitzar aquest clima contrari a la gestió de la crisi per part del Govern». Una missió l'existència de la qual neguen els ministres, només faltaria, però el fet que el d'Interior, Grande Marlaska, ho hagi resolt amb una comprensiva referència a un «lapsus» del general és poc satisfactori després de l'esglai general per les preguntes del CIS clarament orientades a justificar la censura a les xarxes.
Fa dues setmanes vam recollir la següent frase de Yuval Noah Harari, autor del best-seller Sapiens: «Moltes mesures a curt termini preses durant l'emergència es convertiran en part integral de la vida». Ara hi ha insistit: «Sigui qui sigui que triem per governar en els propers anys, no tindrà la capacitat per revertirles decisions que s'estan prenent ara. (...) Cal que controlem el que els polítics estan fent en aquest precís moment».
Tota renúncia a la llibertat que acceptem avui en teòric benefici de la seguretat corre el perill de convertir-se en irrecuperable, perquè d'amenaces per justificar-les sempre n'hi ha, i si no són importants, ja hi haurà qui les exageri. De tan habituats no ens adonem, per exemple, de les moltes mesures de seguretat engegades els dies posteriors a l'11-S que des de llavors són vigents amb independència del color de l'alarma terrorista.
La llei mordassa va ser molt criticada pels partits que ara governen l'Estat, però el PSOE no ha tingut cap pressa a derogar-la ni tan sols quan Podemos l'ha pressionat des de dins de la coalició, i la crisi de la Covid s'ha convertit en un gran pretext per utilitzar-la a fons com a instrument per dotar d'autoritat il·limitada els agents policials. Hem de creure que la derogació arribarà amb el final de l'estat d'alarma?
Mentrestant, a Catalunya, el president Torra compra tots els consells de l'epidemiòleg Oriol Mitjà, que van en la direcció d'un règim de control absolut de les persones a la manera xinesa, i inclouen sense manies la concessió del polèmic «passaport d'immunitat» a aquelles que han passat la malaltia, a les quals es permetrien interaccions socials vetades a la resta de ciutadans. «Seria un cisma aterridor», ha estat el comentari del doctor David Nabarro, un dels comissionats de l'OMS per a la Covid-19, quan en algun altre lloc s'ha plantejat la idea com a simple especulació.
Comencen controlant-te les vint-i-quatre hores del dia per mor de l'epidèmia, i etiquetant-te com a infecciós o immune, i abans que te n'adonis passes la resta de la vida sota estricta vigilància per totes les «bones causes» imaginables. I obligat per llei a somriure als guàrdies.
