Tanco Sant Jordi, dijous a la nit, amb l'agradable sensació de vida compartida després d'haver estat tot el dia intercanviant desitjos, il·lusions, poesia, imatges i encoratjament amb desenes i desenes de persones igualment captivades pel missatge d'una jornada que el confinament ha convertit especial. Única.

Una vegada més, la societat catalana ha donat exemple de solidaritat, de fortalesa cultural, d'actitud cívica, de diversitat social i lingüística enriquidora: balcons reivindicatius, cançons cantades a cor a les xarxes, compres solidàries, lectures compartides... Torno a escriure que això ja existia abans que el coronavirus desvetllés sentiments i actituds. Abans del «resistiré» el Joan Bona Nit ja encomanava fortalesa anímica, la Principal de Lledoners transmetia solidaritat amb el Cant dels ocells abans que la Banda Municipal toqués l'himne d'Espanya a l'hospital d'Ifema, els balcons feia temps que eren espais de reivindicació i aplaudiment solidari, i els llaços grocs expressió de llibertat abans que els negres fossin de condol. L'essència del simbolisme, el tarannà cívic, l'exigència de respecte als valors democràtics, el compromís de participació en la vida pública i associativa quedaven explicitats en el teixit social de Catalunya molt abans que la pandèmia posés a prova actituds, comportaments i aptituds.

Ara, a Pedro Sánchez li cou l'advertiment que una Catalunya independent hauria gestionat eficientment la crisi sanitària. Considera «inaceptable» el missatge i s'oblida d'una altra interpretació possible: «Amb un estat propi, Catalunya difícilment ho faria pitjor que Espanya» (interessant reflexió de Pere Martí, que podeu trobar a https://www.vilaweb.cat/noticies/amb-un-estat-propi-seria-dificil-fer-ho-pitjor/). No cal insistir més en la garantia contrastada que Catalunya té gent i capacitat per gestionar situacions de crisi extrema (atemptats de la Rambla i Cambrils, per exemple), però sí que cal recordar que en tot l'afer de la Covid-19 Sánchez sempre ha anat darrere Torra i les directrius que marcaven els assessors sanitaris i científics del Govern català. Ara que es preveuen accions de desconfinament gradual ja es parla de territorialitat per evitar rebrots. Ara que es denuncia l'ús de la Llei Mordassa per reprimir a gust del criteri policial, o que la Guàrdia Civil treballa per neutralitzar els crítics i salvar la cara al Govern, surten a condemnar-ho aquells que van utilitzar les mateixes eines i les clavegueres de l'Estat per perseguir, reprimir, escapçar el sobiranisme català. La connivència d'anys en un mateix objectiu polític inconfessable ara els enfronta per veure qui treu més rendiment electoral del problema sanitari. I la catàstrofe econòmica els acabarà de caïnitzar.

Per evitar mals majors, el desitjable seria afegir al debat sobre la conveniència del passaport immunitari un altre debat: el passaport sobre qui és apte o inepte per a l'exercici de càrrec públic, al marge dels interessos dels partits. Els que quedessin eliminats tindrien el suport solidari de la ministra Robles, oimés després que hagi tingut la barra de dir als familiars del morts per coronavirus que «no han marxat sols, l'exèrcit era amb ells», camí del dipòsit de cadàvers. Ufff!