03 de maig de 2020
03.05.2020
Regió7

La creu que ens espera

02.05.2020 | 21:26
La creu que ens espera

Un motiu per a l'esperança: fa dotze anys les autoritats negaven la crisi, i ja sabem què va passar. Ara anuncien els genets de l'apocalipsi; a veure si tenen la mateixa punteria.

Bromes a banda. A la dada que el nombre de manresans morts s'ha multiplicat per tres aquest mes d'abril en relació amb el de l'any passat, voldria afegir-hi que també l'edat mitjana ha estat superior. L'explicació és que l'epidèmia fa estralls entre la gent gran, i la proporció d'avis en el total de defuncions és més elevada que en circumstàncies normals. Només catorze de les 167 necrològiques d'aquest abril indicaven una edat per sota dels setanta anys. Els efectes de la pandèmia en la població activa són inapreciables.

Aquestes dades fan esperar que les economies sortiran del tràngol amb la força laboral intacta, a diferència del que va passar durant les grans pestes històriques, o les dues guerres mundials, que es van endur un gran nombre de vides en edat productiva i reproductiva. La «nova normalitat» disposarà de tanta mà d'obra com la vella, i aquesta seria una gran notícia per a les esperances de recuperació si l'economia fos capaç de donar feina a tot el contingent. Però no en tenim cap garantia; més aviat hi ha raons per creure que passarà el contrari del segle XIV, quan els pagesos supervivents de la pesta negra van poder exigir millors condicions per conrear les terres abandonades.

El febrer passat, abans del daltabaix, la taxa d'atur espanyola va ser del 13,6%. Això, després de sis anys de recuperació i quan la Gran Recessió havia quedat enrere. En el seu millor moment, el sistema econòmic no era capaç de donar feina a tothom que estava en edat i disposició teòrica de treballar. En realitat, feia dies que es parlava d'esgotament i alentiment de l'economia europea, i es descartava que l'atur pogués baixar a curt termini fins al 7,9% que va registrar el maig del 2007, just abans que la banca ensenyés els peus de fang.

Als Estats Units, on els accidents econòmics tenen una repercussió immediata en l'estadística d'atur, els demandants del subsidi han passat d'uns centenars de milers a trenta milions en poques setmanes. Aquí s'han posat en funcionament mecanismes de suavització, com els ERTO, però no podem imaginar una caiguda econòmica del 9,2% com la pronosticada pel Govern que no es cobri un preu esgarrifós en llocs de treball. De fet, s'espera acabar l'any amb una taxa d'atur del 19%. Només la injecció pública d'uns diners que no es tenen pot aconseguir que la caiguda anunciada del PIB no es tradueixi en una davallada força més gran de l'ocupació.

Cada dia que passa amb les botigues tancades i amb la gent a casa és un altre clau en la creu que ens espera. La pesta dels segles XIV o XVI, les guerres mundials i la grip del 1918 van enviar milions de vides actives al cementiri. La Covid-19, per la mediació de les mesures de confinament (que quasi ningú no discuteix, ja que quasi tothom les adopta), les enviarà a l'atur, la subocupació i la precarietat. La resposta haurà de ser política i contundent, en interès del conjunt de l'economia. Si una gran majoria de la població no es guanya la vida d'una manera prou folgada no es donarà el consum necessari per estirar el carro de la recuperació. La vicepresidenta Nadia Calviño vol incentivar-lo elevant la despesa pública més enllà del cinquanta per cent del PIB, el dèficit en deu punts i el deute públic en quinze punts, i que aquests diners accelerin els girs de la roda. A veure d'on treu els diners, i si els troba, quants i quan s'hauran de tornar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.