La famosa nova realitat que ens pregonen des del Govern de l'Estat ens hauria de comportar una desescalada -paraula de moda- de l'economia submergida, perquè novament es demostra que només és pa per a avui i fam per a demà. Una part substancial de les persones que aquestes setmanes recorren urgentment a les entitats socials a cercar menjar i serveis bàsics són persones que treballen en negre o que les empreses els cotitzen per sota del nombre d'hores reals.
Feines a la llar, cures, hostaleria, agricultura i altres sectors apleguen milers i milers de persones que sobreviuen sense disposar dels paraigües socials associats als estats avançats. Encara que les dades ballen, hi ha coincidència a assegurar que entre el 18 i el 25% del producte interior brut d'aquest Estat és en negre, en B o com n'hi vulguem dir. Ara, totes aquestes persones que viuen del negre s'han quedat sense possibilitats d'ERTO, atur o altres prestacions perquè no hi ha la voluntat política de buscar les fórmules que facilitin contractacions que facilitin drets. La cultura de l'economia submergida s'ha d'erradicar si volem una societat més justa.
Empatx de virtualitat. Allò que inicialment semblava tenir la seva gràcia, comença a empatxar perquè totes les coses necessiten la mesura necessària. Que la música -la bona, la menys bona i la dolenta-, els cursos, la formació, els humoristes, els comercials de qualsevol cosa i gairebé tot el món físic s'hagi passat al virtual porta feina a destriar allò comestible d'allò que és totalment indigest. Les caminades que hem pogut començar a fer ens hauran de salvar del col·lapse de molta mediocritat digital.
Residències: la bena als ulls. Fa anys que els responsables de planificar i marcar els paràmetres sobre els quals funcionen les residències d'avis es van posar una bena als ulls per no veure la realitat d'aquests equipaments. A Catalunya, les persones usuàries tenen una mitjana de 86 anys, amb gairebé la meitat afectades d'Alzheimer o altres tipus de demències, i convivint amb altres patologies. En només 6 anys, la mitjana d'edat ha pujat 4 anys. La realitat de les residències d'avis d'ara i les de fa 20 o 30 anys ha canviat substancialment, però la mentalitat dels que les planifiquen i les autoritzen ha quedat aturada.
Mobilitat urbana: oportunitat. Als ajuntaments se'ls obre una oportunitat important per avançar d'una forma decidida cap a un nou perfil de mobilitat urbana, en el qual el cotxe deixi de ser el principal protagonista. El distanciament social afavoreix que es prenguin mesures per facilitar que ciclomotors, bicicletes elèctriques, patinets, bicicletes i altres petits vehicles nets ho tinguin molt més fàcil per moure's pels nostres carrers i places. És hora de no encantar-se.
Més feina per als sanitaris. Algú pot pensar, escoltant els que apareixen als mitjans de comunicació, que ha baixat la feina per als sanitaris. S'ha reduït puntualment en serveis com els d'urgències, UCI i altres de relacionats amb el coronavirus, però de mica en mica toca tornar a restituir l'atenció que queda desplaçada per la pandèmia. La primària i l'hospitalària hauran de recuperar els nivells de seguiment als malalts crònics si no volem eixamplar encara més els efectes col·laterals de la Covid 19. I, compte, perquè es dona per fet que hi haurà nous malalts que es derivaran de la crisi sanitària, social i econòmica. Les llistes d'espera per a les cirurgies no urgents s'han fet més llargues. Les consultes sobre salut mental es multiplicaran...
Els aplaudiments segurament s'acabaran, però caldrà pensar en noves maneres de donar suport als professionals que durant molt de temps conviuran amb les conseqüències derivades d'aquest virus que tampoc no cal que donem per vençut abans d'hora.
