Aquest temps de pandèmia ha servit per obrir vells debats que alguns crèiem ja superats. Doncs no. L'interès dels partits independentistes per amagar les greus deficiències de gestió i car-regar tots els errors al Govern central ha suposat agafar qualsevol decisió com un més dels innumerables greuges de l'Estat envers la Generalitat.

N'hem vist moltes de polèmiques, però ara n'agafo una com a exemple de les contradiccions que presideixen el govern de la Generalitat i, amb ell, el dels dos partits que el formen. Em refereixo a la proposta de desescalar el confinament prenent com a base la província. Paraula maleïda per a molts independentistes, tot i que és una realitat més que consolidada en la majoria de gestions i tramitacions, però, com en molts altres temes, la realitat no es té en compte.

Que hi hagi quatre diputacions i que els partits independentistes es barallin fins a extrems insospitats per presidir-les no obsta perquè diguin que no voldrien que existissin. Bé, com en tants altres temes, les paraules se les emporta el vent i el que queden són els fets, la realitat.

I la realitat és que l'Estat es desconcentra sota una base autonòmica i una de provincial. Per entendre'ns, aquí a Catalu-nya hi ha una Delegació del Govern Central a Barcelona i quatre subdelegacions provincials coincidents amb les quatre províncies històriques: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Pot agradar més o menys, però així està establert i així funciona.

Mirem ara la desconcentració de poder de la Generalitat. De fet, parlo de desconcentració i evito descentralització perquè el govern de la Generalitat és tant o més centralista que qualsevol altre. Deixem clares les coses. I qui vulgui comprovar-ho, que ho faci, veurà la crua realitat.

Contra la decisió de Madrid de desescalar per províncies (després modificada) s'alçaren veus reclamant que fos per regions sanitàries. Això em porta a mostrar el caos total que impera a nivell de Generalitat quan tractem el tema territorial, cosa que espanta els defensors de la racionalitat i la planificació.

A Catalunya tenim vuit vegueries i quaranta-dues comarques, però set regions sanitàries, deu serveis territorials d'ensenyament, onze comissions territorials d'urbanisme, nou regions de seguretat (Mossos d'Esquadra), set delegacions de govern, sis serveis territorials d'agricultura, ramaderia i pesca... Podria seguir demostrant el caos total en el qual res coordina amb res. És el triomf de la xauxa, en el qual cada departament fa el que vol i com vol.

Aquesta caòtica situació suposa un trencaclosques per als ajuntaments, consells comarcals i ciutadans en general a l'hora de relacionar-se amb la Generalitat. Per un tema pot pertànyer a una regió, per un altre a una altra, i així successivament fins arribar marejat al final dels tràmits. Aquesta pèssima planificació, a més d'enrevessada i caòtica, és extraordinàriament costosa, cosa que enllaça amb un meu article anterior reclamant una remodelació en profunditat de l'estructura de la Generalitat. A més de molt cara, és molt ineficient.

Per acabar-ho d'arreglar han augmentat en dues més les regions sanitàries, de manera provisional. Això fa que ara en tinguem nou en comptes de set. Trossejar Catalunya en nou ter-ritoris suposa trencar les relacions habituals i normals entre tots ells, de manera que es produeixen incongruències com que nosaltres no podrem anar a Barcelona ni ells podran venir aquí. Quan dic Barcelona vull dir tota l'àrea metropolitana. O Terrassa, Sabadell i moltes altres ciutats, no podran anar a la capital ni a l'inrevés. Té lògica aquesta divisió? En absolut. Era més fàcil i pràctic el desconfinament per províncies que no pas per regions sanitàries que poca gent coneix i encara menys utilitza. Però com que s'ha de dir a tot que no, ho farem així encara que ens perjudiqui greument. Així anem, així estem.