En aquests moments en què un sector de l'independentisme català s'apropa a l'anarquisme, malgrat alguns puristes, és interessant recordar que durant els anys de la Segona República l'odi visceral que es professaven Estat Català i la CNT-FAI, especialment els seus grups d'acció, va donar lloc a una violència extrema que té com a exemple més significatiu l'assassinat dels germans Badia. El Miquel era el cap dels Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat, màxim responsable de la policia catalana, popularment conegut com a «capità collons». Jaume Ros, que havia estat membre d'Estat Català i que s'havia relacionat amb ell, en una ocasió li va confessar: «Quan un es fa policia deixa els drets humans a l'armari». Això no vol dir que participés en les tortures, tot i que ningú ha negat que fos partidari de fer apallissar els detinguts en els interrogatoris, com van denunciar alguns cenetistes. De fet, els primers caps de la Brigada Politicosocial de la Jefatura Superior de la policia franquista de Barcelona, Pedro Polo i Eduardo Quintela, havien estat alumnes seus. L'enemistat existent entre les organitzacions anarcosindicalistes i Estat Català afavoria els enfrontaments violents, però Badia, no s'hauria d'oblidar, era un representant públic de la Generalitat. Estava fart que grups d'anarquistes tombessin els tramvies de Barcelona, atraquessin bancs i amenacessin ciutadans. El 28 d'abril del 1936, els germans Badia van ser assassinats. Agustí Guillamón explica que a l'alçada del número 38 del carrer Muntaner, Justo Bueno Pérez va assassinar Miquel Badia, amb tres trets; Lucio Ruano (Rodolfo Prina), Josep Badia; José Martínez Ripoll, que havia assenyalat l'objectiu, caminava per la vorera de l'altra banda, des d'on protegia la fugida de Bueno i Ruano, amb una metralladora. Vicente Tomé Martín conduïa el cotxe: un Ford de color vermell fosc, matrícula B-39763. Jaime Riera es va en-carregar d'aconseguir les armes i del cotxe de fugida. Avel·lí Artís-Gener, Tísner, a les seves memòries Viure i veure relata que Bueno li va explicar com havien posat fi a la vida dels germans Badia, amb l'amenaça que callés. Tísner va desaparèixer i s'exilià un temps. Bueno era un dels homes d'acció que es dedicaven a tombar i cremar tramvies a Barcelona o fer sabotatge a les seves cotxeres, juntament amb delinqüents comuns que sovint formaven part d'aquests grups violents.
A Barcelona, Badia es movia entre dos anticatalanismes: el dels jutges espanyols i el dels anarquistes. El 10 de setembre del 1934 l'advocat Xammar, que exigia el seu dret a expressar-se en català, va ser multat judicialment per l'Audiència de Barcelona, però el seu amic Miquel Badia va detenir el fiscal Sancho pels seus improperis contra la policia catalana, que li va comportar problemes amb el president Companys, afegits al fet -segons va publicar l'historiador Ucelay-Da Cal-, que Carme Ballester (esposa de Companys) s'entenia amb Miquel Badia, tot i que després li van fer retirar l'afirmació. Fins a quin punt és creïble? Ucelay-Da Cal és un prestigiós historiador, contrari a l'independentisme. Els historiadors saben que cal ser extremadament rigorós: es poden apuntar hipòtesis, però no escriure-les sense poder-les demostrar. Guillamón parla de l'oasi català com a referent de la història de la burgesia, però el concepte ja no és vigent. Manuel Brunet, redactor de La Veu de Catalunya, va proposar l'expressió oasi català, que estrictament abraça el període que transcorre entre les eleccions de febrer fins al juliol del 1936, per fer de Catalunya un «oasi» enmig de la tempesta espanyola, però el periodista i militant de la Lliga Catalana va rectificar el 5 de juliol d'aquell any, tot afirmant que no era lícit mantenir l'apologia de l'oasi català, perquè Catalunya no ho era ni els d'esquerra tenien dret a dir que més enllà d'aquest suposat oasi no es podia viure, com recull Albert Balcells. Brunet, a l'inici de la guerra civil, s'exilià a França i a Roma, on va treballar per als serveis informatius de Francesc Cambó, a favor del franquisme.
