Aquesta cantarella ens ha acompanyat durant tot el confinament. Ha estat un dels arguments de moltes persones que, no només ara, sinó habitualment, parlen d'aquest esport com «l'opi del poble» o que té efectes «narcòtics» per a la població per despistar-la dels problemes reals.

Històricament és cert que el futbol ha estat una arma molt poderosa. En tenim exemples com el Mundial del 1934, en què Benito Mussolini va fer ostentació de la seva Itàlia feixista, passant per la Copa del Món del 1978 a Argentina, en què mentre la castigada població celebrava el títol, a pocs metres els dissidents eren torturats a l'Escola de Mecànica de l'Armada (ESMA) de Buenos Aires. O en els règims comunistes, en què hi havia l'equip del govern, el de l'exèrcit i el dels ministeris, o en els continuats suborns arbitrals o d'organismes perquè un conjunt o una selecció aconseguissin un determinat èxit que fes més popular el governant d'aquell moment.

Si volem buscar la part negativa de totes les coses, tot això ha passat. Com també passen a la vida desfalcs a Palaus de la Música, evasions fiscals d'actors o cantants o aparicions de literats o artistes a l'¡Hola! mostrant les seves grans mansions. Però jo prefereixo veure-hi la cara positiva, la dels aficionats que han teixit amistats amb gent d'altres països seguint el seu equip o d'aquells que s'hi emocionen. A més, tornant a la història, penseu en la quantitat de guerres que ens hem estalviat barallant-nos en un camp d'herba i no en un de batalla.