En el darrer article d'opinió publicat fa uns dies parlava de les «portes giratòries» i concretament les utilitzades darrerament pels exministres socialistes José Blanco i José Montilla. Avui afegiré algunes dades per complementar-ho.
L'expresident de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, ha justificat la seva porta giratòria a Enagás amb aquestes sàvies paraules: «Em permetrà continuar amb el compromís amb Catalunya i amb Espanya i em facilitarà un contacte més estret amb el nostre teixit productiu».
Per apaivagar les crítiques de la seva decisió ha puntualitzat que renuncia a cobrar la seva pensió com a expresident de la Generalitat. De fet, aquest generós gest és obligat per la incompatibilitat amb el seu nou càrrec laboral. El que ha omès dir és que el sou institucional era de 92.000 euros a l'any i el que cobrarà d'Enagás serà de 160.000 euros. I com que les lleis són les que són, podrà continuar gaudint del seu despatx oficial. Una despesa que li continuarem pagant els contribuents. Un despatx situat a l'avinguda Diagonal de Barcelona de 310 metres quadrats i un lloguer anual de 105.000 euros. Un despatx on treballen tres persones, una secretària, un tècnic de comunicació i un responsable de l'oficina. Tot plegat suma uns 400.000 euros a l'any. Algun dia en Montilla hauria d'explicar el perquè necessita una oficina d'aquestes dimensions i per què té un cost tan elevat el seu funcionament.
Bé, els tres treballadors al seu servei, la dotació econòmica per a les despeses de l'oficina, l'automòbil de representació amb xofer i l'escorta policial de seguretat són uns serveis que també estan a disposició dels altres expresidents de la Generalitat. Però, mentre que Pasqual Maragall i Artur Mas es van retirar, José Montilla va continuar com a senador a les Corts Generals de l'any 2011 al 2019, i ara als 65 anys accedirà al consell d'administració d'una empresa de gas. Les «peculiars» circumstàncies dels expresidents Jordi Pujol i Carles Puigdemont ja són prou conegudes. Tots aquests privilegis expresidencials algun dia caldria revisar-los a fons.
Continuant amb el relat del negoci del gas, José Montilla era ministre d'Indústria del govern espanyol quan es va tramitar el projecte del magatzem de gas submarí Castor. Un projecte que va defensar com a «urgent, necessari i prioritari». L'any passat, en la seva compareixença al Parlament de Catalunya davant la Comissió d'Investigació del projecte Castor, es va reafirmar en la seva necessitat i que desconeixia els documents que alertaven del risc sísmic. Cal recordar que l'any 2013 es va paralitzar l'activitat després de produir-se mig miler de petits terratrèmols, algun amb una intensitat de 4,2 en l'escala Richter.
L'octubre de l'any passat el Consell de Ministres va acordar posar fi a la hibernació del magatzem i segellar definitivament els seus pous. El Govern ho ha encarregat a Enagás, que ja tenia assignada la seva custòdia. I vet aquí quina casualitat, en Montilla i Enagás, que participava en el projecte Castor, junt amb altres empreses, ara es retrobaran a la taula del consell d'administració.
Acabo aquestes línies de la mateixa manera que vaig fer-ho en l'anterior article, amb unes paraules del president del Govern espanyol, Pedro Sánchez. En aquesta ocasió va pronunciar-les en una entrevista televisiva amb Risto Mejide. Pregunta del periodista: «I les portes giratòries?». Resposta del president del Govern: «S'acabaran, s'han de tancar. En termes legals proposaré tancar les portes giratòries al nivell de president i de ministres». Aquestes paraules les va dir quan era a l'oposició i ja se sap que els polítics quan governen sovint pateixen una rara amnèsia que els fa ignorar les seves promeses.
