Pertoca a cada partit elegir bé els seus representants a les màximes institucions de l'Estat, perquè d'ells i elles depèn l'èxit o el fracàs de les aspiracions, del conjunt del territori català. Som a l'estat de les autonomies, molt proper a la realitat d'un estat federal, encara que alguns ho vulguin negar. Si mirem estatuts, finançament i competències, hi ha eines suficients per administrar i gestionar la major part d'infraestructures, equipaments i serveis. Prat de la Riba, amb aquestes eines, hauria fet meravelles!
A tots ens ha de preocupar la progressiva devaluació dels nostres representants a les institucions estatals. Si comparem les presències en les primeres legislatures amb les d'ara, la distància és enorme. Enorme i preocupant, pel que té de feblesa, i en alguns moments, de ridiculesa, un adjectiu que mai s'hauria de donar en política. Almenys en política seriosa.
Recordem alguns dels noms dels primers temps en les persones de Narcís Serra, ministre de Defensa i vicepresident del Govern, autèntic renovador de l'exèrcit i impulsor d'una presència forta en el Madrid polític. I amb ell, Ernest Lluch, ministre de Sanitat, impulsor de la universalitat de la salut pública. O Jordi Solé Tura, un dels pares de la Constitució, a més de ministre de Cultura. Continuem per Joan Clos, alcalde de Barcelona, sí, però després ministre d'Indústria, com ho havia estat Joan Majó, o la doble presència de Josep Borrell en els primers governs socialistes i més recentment. Afegim-hi Carme Chacón, al capdavant del ministeri de Defensa, i ara mateix, Meritxell Batet, abans ministra i ara presidenta del Congrés de Diputats, el tercer càrrec institucional a escala estatal. Per acabar pel cantó socialista, la presència de Salvador Illa en un ministeri de Sanitat empetitit pel traspàs de competències a les autonomies que ha estat capaç d'afrontar amb rigor i capacitat la pitjor pandèmia en molts decennis.
Si la nòmina ha estat i és nombrosa per la banda socialista, per raó de participar en els governs centrals, no limitem aquesta presència a aquest partit, i mirem per la banda de la dreta. Hem tingut representants als governs del PP personalitats com Josep Piqué, al ministeri d'Exteriors, Anna Birulés, Eduard Punset i Federico Mayor Zaragoza en altres ministeris, així com ben recentment Dolors Montserrat. Poso noms del màxim nivell, però a tots aquests caldria sumar-hi el de càrrecs inferiors, però molt rellevants com secretaris d'Estat, o directors generals.
I quant a partits, a l'oposició, queda lluny la presència d'un dels pares de la Constitució, com Miquel Roca Junyent, o personalitats com Duran Lleida, Sánchez Llibre, així com Joan Tardà, per la banda d'ERC. O ara mateix, Pepe Álvarez, secretari general de la UGT. D'aquells noms, d'aquelles presències, hem passat a representants de tercer nivell, incapaços d'esdevenir rellevants, perquè ni tenen la preparació ni l'astúcia per saber gestionar la força que ostenten. Es deixen emportar per batalletes infantils, en comptes de participar de ple i de valent a fer valer els seus vots a canvi de contrapartides importants per a Catalunya.
Tant ERC com Junts per Catalunya, i abans CiU, han deixat escapar moments històrics per obtenir cessions rellevants, al mateix temps que col·laboraven en la governació general. Una mostra crua d'incapacitat política han estat els seus posicionaments en les votacions a l'entorn de la pandèmia. En aquest tema i en molts altres, hem pogut veure com han estat de valuosos i fructífers els 6 vots del PNB, en comparació amb els 8 de Junts per Catalunya, o els 13 d'ERC. És evident la devaluació de la representació catalana a Madrid. S'ha passat de primera a tercera.
