Dies enrere, llegint la premsa, em vaig trobar diverses notícies que em van alarmar sobre els nostres meravellosos Pirineus, són notícies que d'una manera o d'una altra mostren de diferents formes la fragilitat, la indiferència i els diversos graus d'incivisme que han de suportar unes muntanyes que són essencials per al benestar i la vida de bona part de la població en la península. Què està passant?, que els ingredients per a una invasió neoliberal dels Pirineus estan servits.

Les últimes notícies indiquen que Aragó i Catalunya ultimen la signatura de l'acord per als Jocs Olímpics d'Hivern 2030. Naturalment s'obvia que hi ha informes, com el realitzat per l'Observatori Pirinenc de Canvi Climàtic, en el qual s'adverteix de la reculada que preveu que, d'ara a mitjans de segle, al Pirineu central perdrà el 50% de la neu, en cotes de 1.800 metres; mentre que per sota serà del 80%. I això es fa en un context de pandèmia en què la prioritat política hauria de ser disposar d'uns serveis públics forts, protegir el teixit productiu i lluitar per la reactivació econòmica i una reindustrialització sostenible per centrar-se en la millora de l'estat de benestar i no perdre el cap en els grans esdeveniments.

Cal buscar una sortida social i ecològica a aquesta crisi, i això no es fa programant esdeveniments que són un dopatge econòmic temporal i que quan acaben deixen un gran forat en les arques públiques que pagarem tots. Mentrestant se segueix projectant en Aragó l'ampliació de pistes d'esquí de Cerler a la meravellosa vall de Castanesa, una animalada urbanística, una nova bombolla que destrossaria un lloc que s'ha de preservar per a les futures generacions. Com està passant a Catalunya amb l'ampliació del domini esquiable de la Molina per coll de Pal, que tindrà greus conseqüències sobre el medi natural, i que afectarà indirectament el Parc Natural del Cadí Moixeró.

Els nostres governants no volen veure el futur i tenen una visió curta en el temps dels esdeveniments. El que ells creuen que és pa per a avui és molta gana per a demà. No s'aprèn d'un fet com és el canvi climàtic ni de crisis econòmiques com la de la bombolla del totxo que encara estem pagant. I s'enceguen i no volen veure que «Els Pirineus i, especialment, el Prepirineu, són regions molt sensibles. Són illes forestals. Es podria cremar tot l'ecosistema en un sol bloc». L'alta acumulació de combustible, la manca de població estable i de ramaderia extensiva que netegin la zona, l'estrès hídric i de calor per l'emergència climàtica. Si aquesta idoneïtat climàtica perquè es generi foc fa d'aquestes muntanyes un focus especial per als incendis de sisena generació, els més perillosos. I, a més, seguim caient en les males pràctiques com l'incivisme i en la nul·la sensibilitat ambiental com a ciutadans. Fa un parell de dies vaig poder llegir un titular de premsa sobre el refugi del massís del Turbó i deia «Dues multes per anar sense màscara en una festa en un refugi a 2.000 metres». La Guàrdia Civil va aixecar les denúncies al refugi de la Plana del Turbó, a la Ribagorça, després de les queixes d'uns muntanyencs per les molèsties de la rave. Segons aquesta notícia, no es multa per muntar una festassa sense cap tipus de permís en un espai protegit que és, a més, zona d'especial protecció per a les aus. Sinó que es multa per no portar mascareta. Bé que portant mascareta pots muntar la rave en qualsevol espai protegit del nostre Pirineu. Aquesta és la sensibilitat que es percep en diferents mitjans. És un desastre. De protegir les muntanyes, res.

Cada dia, un de cada dos habitants del planeta sacia la set amb aigua originada a les muntanyes. Són 3.000 els milions de persones que depenen del flux continu d'aigua potable neta d'aquestes «torres d'aigua». Pensem una mica d'on surten els rius que neixen als nostres Pirineus i la dependència que tenim d'ells. Si no, demà ens menjarem les pedres.