Amb les cues, les fileres de persones l'una darrere l'altra, és per llogar-hi cadires, especialment quan el virus obliga a canviar hàbits. Allà on hi havia cues, ara no n'hi ha, o n'hi ha força menys. Menys turistes estrangers, més possibilitats d'estalviar-nos cues per visitar allò que els autòctons no ens atrevim a conèixer en primera persona per por de perdre-hi el poc temps i paciència que tenim. Menys trànsit a les carreteres, menys cues. Més normes antivirus, menys esperes als restaurants.
Allà on s'havien reduït les cues, ara n'han rebrotat. En entitats bancàries, Correus, ambulatoris i altres punts de servei públic que al cap d'anys havien minimitzat les esperes han recuperat imatges que crèiem que estaven superades i que la pandèmia s'encarrega de refrescar-les. Una vista de Manresa des d'un dron ens permetria constatar com ha canviat en pocs mesos l'espai públic de la ciutat, amb cues de tota mena, algunes de les quals no ens agradaria haver de veure i viure, com les que es generen per recollir productes bàsics d'alimentació per part de moltes persones i famílies immerses en la misèria.
El món de les cues ha estat i és molt estudiat des de molts vessants. Són armes de doble tall. Hi ha empreses que inverteixen molts diners per evitar-les. En els darrers anys als supermercats, quan hi ha més de tres persones esperant el torn per pagar, apareix ràpidament un professional de suport que obre una nova caixa i, tot seguit, tothom respira. A molts comerços i serveis hi ha dispensadors de torns -manuals o electrònics- i fan mans i mànigues per estalviar esperes. Per contra, hi ha cues generades expressament pel món del màrqueting que són estímuls del consum més frenètic, com les que s'han vist per comprar les noves versions dels iPhone o de les Nintendo. O aquelles que forçava El Corte Inglés el primer dia de les rebaixes. Fins que no ha arribat la venda d'entrades per Internet, també eren benvingudes les cues d'hores o dies per poder assistir al concert musical més desitjat o a la competició esportiva que somiàvem. La tecnologia és clau per trobar fórmules per reduir esperes. Fins i tot a Internet es pot localitzar una plataforma on hi ha persones disposades a fer cues per nosaltres. Només un registre i serà fàcil que a Manresa, Terrassa o Barcelona hi hagi qui a canvi d'una gratificació s'esperi allà on nosaltres li diguem.
Els humans som tan complexos que ens podem comportar de la manera més civilitzada en una cua llarga d'hores i de la forma més agressiva en una de curta, de poques persones i de pocs minuts, sobretot si n'hi ha una que se salta l'ordre establert. Les cues generen més neguit si hi ha dues o tres fileres en paral·lel. Això és fàcilment perceptible a les autopistes. Gairebé sempre el carril escollit no és el que toca per avançar més ràpidament. Arreu del món i al llarg dels anys, professionals d'àmbits ben diferents han estudiat el món de les cues. Des del que assegura que al llarg de la nostra vida passem quatre anys fent cues, el mateix temps que menjant, fins als que analitzen el comportament dels humans quan, en una filera, esperem el torn. Fruit d'un treball de recerca, una universitat anglesa ha conclòs fa pocs anys que, en relació amb les cues, el número més important és el 6. El temps d'espera suportable és de 6 minuts i el nombre màxim de persones que aguanten sense posar-se més nervioses del compte és de 6. Per sentir-se còmodes en una filera, sense que es vulneri la intimitat, consideren que calen 6 polzades -uns 15 centímetres- entre persona i persona. Cada persona, cada col·lectiu guarda a la seva memòria cues que l'han marcat per sempre. Algunes plenes d'il·lusió i altres dramàtiques. Unes viscudes directament i altres retingudes en fotografies o altres suports audiovisuals. Les cues són vida.
