Hi ha finals d'etapa, morts físiques o metafòriques anunciades. I si sou culers ja sabeu de què parlo. És inevitable fer-ho, perquè la setmana del cop de burofax de Messi als morros del president Bartomeu passarà a la història del barcelonisme i hi deixarà una nafra difícil de curar. El final d'una relació idíl·lica s'ha culminat de la pitjor manera i la trencadissa tindrà proporcions gegantines. Em sembla haver-ho escrit un altre dia: s'acosten dies de dol nacional que costarà de passar.
Per als que compartiu passió futbolera amb sentiment de país, l'efecte col·lateral del divorci serà semblant al que vau patir el dia que l'independentisme va trencar peres amb males maneres: un 30 de gener del 2018,quan el president del Parlament es va fer enrere en el compromís electoral de la restitució del president destituït a cop de 155. Tant com s'hi jugaven, tant camí com havien fet junts, van ser incapaços de culminar l'objectiu. Com Messi amb Bartomeu i la junta directiva d'un club que ha demostrat ser poca cosa més.
De finals de trajecte també n'hi ha de previsibles. El del president Torra, per exemple. Anunciat de fa mesos, també a cop de sentència judicial interessada, manté amb dignitat insubornable la seva tasca al capdavant d'un govern col·lapsat fa molts mesos per una emergència sanitària d'abast mundial. Tots els partits fan escarafalls perquè no se'n faci un ús polític de la pandèmia, però n'hi ha que no paren d'exigir eleccions anticipades, se suposa influenciats pels sondatges electorals que els són favorables.
De morts o daltabaixos definitius també n'hi ha de sorprenents, perquè es produeixen en un vist i no vist i deixen descol·locats els afectats i els que s'ho miren amb incredulitat. Recordeu l'inimitable Mariano Rajoy? Palanquejat com semblava que estava, alguna cosa el va desfalcar i el va escolar per l'aigüera de la història, a ell i els que el guanyaven en fatxenderia. Em sembla oportú afegir que els que hi van posar com a substituts van pel mateix camí, perquè talment van tots a l'una en la unitat que els és essencial.
També hi ha morts que fan mal, injustes, desgraciades, com les que afecten familiars, amics o coneguts i es produeixen de forma dolorosa o inesperada. En aquests casos no hi ha justificació ni comparació possibles.
Finalment (segur que podríem detallar-ne més, però no cal) hi ha aquelles morts o desaparicions definitives que avergonyeixen perquè dissimulen, camuflen el perfil real del qui se'n va. Encerteu si penseu que parlo de l'emèrit Joan Carles I. La seva fugida als paradisos àrabs no és res més que el preludi, l'anunci a l'avançada del que vindrà al darrere, quan la seva mort biològica sigui irreversible. Si en vida, amb tot el que ha pogut fer i no tenen vergonya a justificar, l'exalcen, el posen com a personatge exemplar per damunt del bé i del mal, imagineu-vos com serà el comiat definitiu, el dia que falti de debò. El esforços d'emblanquinament que s'estan fent ara culminaran amb l'ascensió directa al cel particular del règim, a la dreta de l'anterior cabdill.
De totes les morts (anunciades, sorprenents, injustes...) la pitjor és la que es produeix protegida per la impunitat.
