La por que les fabulacions i representacions més o menys artístiques tinguin una influència perniciosa en el públic que les contempla, llegeix o escolta, i sobretot entre la gent més jove, és tan vella com la mateixa civilització.
Començant pel començament, el teatre de l'antiga Grècia, pare i mare de tot el que ha passat després sobre un escenari o reflectit en una pantalla, seguia unes pautes molt estrictament estipulades: ús preceptiu de màscares, interpretació continguda, actors masculins exclusivament, les regles aristotèliques... L'objectiu de tal rigidesa no era cap altre que reforçar i destacar la frontera entre el teatre i la vida, evitar que l'espectador pogués arribar a confondre realitat i ficció, veritat i mentida.
No cal dir que les religions (i sobretot la catòlica apostòlica i romana) han volgut ser durant molts segles, i encara ara, guardianes rigoroses de la salut intel·lectual i espiritual dels feligresos (i dels que no ho eren), i han censurat i perseguit totes aquelles expressions literàries o escèniques que poguessin embrutar la ment encara tendra de la joventut i el poble senzill en general. De tisores com les de Cinema Paradiso n'hi havia a tots els nostres pobles, barris i ciutats.
Les religions i el poder polític, però, no són els únics que han desconfiat de la influència de narracions i espectacles entre els pobres mortals. Quan van aparèixer i popularitzar-se les novel·les, per exemple, no foren pocs els homes savis que n'aconsellaven un ús restringit i moderat entre el jovent (sobretot les noies) per considerar que aquesta lectura els omplia el cap de pardals i d'idees pernicioses, idees que els allunyaven del recte i dur camí de la vida.
Amb la modernitat, però, havia aparegut una proposta estrambòtica i revolucionària, anomenada llibertat d'expressió, que partiria d'una idea encara més radical i sorprenent: les persones -també els nois i noies!- tenim un òrgan tou i llefiscós a l'interior dels nostres cranis que ens permet processar la informació rebuda a través dels sentits i diferenciar, amb eficàcia no absoluta però sí molt notable, la realitat de la ficció, la vida de l'espectacle. Està científicament demostrat, per exemple, que no hi ha relació causa-efecte de cap mena entre el consum de literatura o cinema negre o de terror (bo o dolent) i la propensió a la criminalitat. Increïble, oi?
La tensió, però, entre els dos enfocaments possibles a l'hora de gestionar la influència que l'art, l'espectacle i la narració (en el format que sigui) efectua sobre el nostre conscient i inconscient, persisteix. Un, el de sempre, advoca per la censura (amb aquest nom o amb un altre) i la limitació de l'accés a determinats continguts més o menys lúdics i/o artístics. L'altre, el que prové de la il·lustració (sapere aude!) i el liberalisme, opta preferentment per reforçar les eines i els coneixements perquè les persones siguem cada cop més capaces de separar -no pas contraposar -realitat i ficció i de gaudir tant de la vida com de l'espectacle. Tapar els ulls o enfortir el cap, aquest és el vell però encara actual dilema.
Així, si la canalla d'ara mira «porno» des de molt jove i això influeix negativament en la seva visió de la sexualitat (cosa que no dubto), el que caldria no és tant incrementar barreres i controls (molt difícils d'implementar, per altra banda) sinó més, molta més, educació sexual, afectiva i cognitiva. I, a partir d'aquí, confiança en el seu criteri i capacitat per discernir.
