Explicava el poeta George Herbert el 1651 que per la manca d'un clau es va perdre una ferradura, per la ferradura un cavall, pel cavall un cavaller, pel cavaller una batalla, per la batalla un regne. Per una pancarta s'ha perdut una presidència de la Generalitat, i aquest és només el principi de la seqüència; ara ve quan s'enfronten els cavallers del mateix bàndol, i després, ja ho veurem. També podem anar enrere i buscar la cadena de fets que va dur a investir l'activista Quim Torra, mancat d'autoritat per la dependència de Waterloo i la fractura del Govern, però qualsevol regressió històrica pot ser infinita i arribaríem fàcilment al 1412 amb el compromís de Casp i el lliurament de la corona catalana als castellans Trastàmara. Per una pancarta, per unes hores de tossuderia, per la instrumentació de la justícia des de la dreta, per l'escàs sentit de proporció del tribunal, pel clima ideològic madrileny que ho determina, per tot això s'ha perdut una presidència, però abans de perdre la ferradura el cavall d'aquesta legislatura ja no corria, i costarà de veure la diferència entre els mesos de provisionalitat que ens esperen i els mesos precedents.
Coneixent els usos de la Justícia espanyola, la inhabilitació de Torra estava cantada des que la dreta va presentar la denúncia penal, i encara més des de la sentència del TSJC ara confirmada pel Suprem. Els partits del Govern han tingut tot aquest temps per acordar una resposta, però no n'han estat capaços, i només a l'últim moment han negociat a correcuita no pas la manera de plantar cara al que consideren una ignomínia, sinó com es limiten els poders de Pere Aragonès, que per llei serà cap de l'executiu entre cinc i sis mesos (quatre fins a les eleccions i el que es trigui a investir nou president). El marcatge entre puigdemontistes i junqueristes domina la política catalana mentre la resposta numèrica al carrer és cosa dels CDR. Davant la pregunta «i ara què» es deixa córrer el calendari i que les eleccions es convoquin soles mentre llancen crides a una majoria sobiranista en vots sense saber què en faran; només saben que el contrari seria pitjor.
